Quin raciocini, quina autoritat moral ni de cap casta podem atorgar a uns dirigents que, en el seu codi civil, permeten tals atrocitats? Idò aquests dirigents també poden enriquir urani i poden fabricar-ne bombes, tot i que ells diguin que no ho faran. Però si poden matar una dona a pedrades, quina credibilitat podem donar a cap de les seves promeses?

Per als dirigents religiosos d’aquell país, en nom de les lleis islàmiques, la sharia, que inspira les lleis civils, i així ho recull el seu codi penal, l’adulteri és un “crim contra Déu” que, en el cas de persones casades, ha de ser castigat amb la lapidació. I en aquestes es troba ara mateix la senyora Sakineh M. Ashtiani, només amb l’esperança que la pressió internacional acabi avortant definitivament tan bàrbars propòsits.

La lapidació no és estrictament un invent musulmà, i ja a l’Antic Testament (en el Deuteronomi i en el Levític) queda recollida la lapidació per als adúlters, entre d’altres pecats de caire sexual. Però sí que, avui, aquest pràctica abominable ha quedat circumscrita a països islàmics, que no és poc. El problema més greu d’aquests països no són les creences dels seus ciutadans, a títol personal, sinó la immersió de tota la societat en una legislació que s’alimenta de  preceptes religiosos d’origen revelat, és a dir, inspirats directament per Déu.

Pel que fa a la nostra santa mare església catòlica, apostòlica i romana, fer un repàs a les tortures que temps enrere va aplicar la Inquisició, en nom de Déu, lleva la son: la serra, és a dir, penjar el reu pels peus i serrar-lo de mig a mig; el poltre d’estirament, on la víctima patia el desmembrament de totes les articulacions, fins a la mort; el “bressol de Judes”, això és, una piràmide sobre la qual es penjava el reu i se’l deixava caure, tantes vegades com fes falta, per tal que la punta de la piràmide anàs penetrant-li més i més per l’anus ... He de continuar? Afortunadament, en el nostre cas, a Occident, la societat va aconseguir desempallegar-se de la protecció d’una jerarquia religiosa tan pietosa, i no precisament perquè aquesta jerarquia hi renunciàs de bon grat.

Després arriba a Europa el senyor Gadaffi  i ens diu que ens hem de convertir a l’Islam, i ho diu davant un grapat d’al·lotes joves seleccionades per a l’ocasió. Ah, sí, en Gadaffi, ha dit algú, com perdonant-li l’ocurrència. Però no ho diu només Gadaffi: feis una volta per Internet i veureu. Ens estam deslliurant de les cadenes de la llei de la Mare Església, i ara vénen aquests altres a posar-nos el seu jou. Idò mira!

Tot el que duc escrit m’ha vengut inspirat per la notícia de la possible creació, a Capdepera, d’un parc temàtic anomenat Terra Santa, amb la religió com a motiu central. No me’n sabia avenir, me’n feia creus, i mai millor dit. Encara estam en aquestes?, em vaig demanar, atònit, quan en vaig tenir noves. Idò sí, encara estam en aquestes. La religió –les religions– ens segueixen encalçant, amb els seus llargs tentacles, i no sempre com a possibilitats personals de creixement interior, ni com a elements de suport a la dignificació humana, sinó com a interferència permanent en l’esdevenir de la societat, fins al punt de poder decidir sobre el dret a la vida de les persones. Com en el cas de l’Islam, avui, com en el cas nostre, no fa tant.

No seré jo qui m’oposi a la construcció d’un parc temàtic religiós. En l’àmbit privat (i amb això em referesc als aspectes en què ens correspon decidir sobre les pròpies actuacions i el propi destí, sense mediació, sempre en el marc de la llei) que cadascú que s’ho manegi com vulgui, o com pugui. Tot i que, com recorda Nel Martí (“Les raons del sentit no són les raons de Déu”), “l’església catòlica s’ha instal·lat en la contradicció permanent en tot això de la laïcitat i el laïcisme. Reivindica la llibertat de consciència quan li interessa, i malparla contra el laïcisme i la laïcitat quan el seu exercici per part de l’Estat es tradueix en normes que no coincideixen amb la veritat revelada”.

No propòs l’eradicació de principis ètics. Ans al contrari, estic convençut que, ara més que mai, ens fa falta treballar per la construcció d’una societat civil assentada en valors adreçats a millorar la convivència; una societat que no es fonamenti en principis eterns i revelats, sinó sobre regles humanes assumides amb convenciment; una societat, en definitiva, articulada al voltant de la Declaració Universal dels Drets Humans i les declaracions posteriors que se’n deriven. Ens cal, per tant, una societat, en el seu àmbit públic, desvinculada de les religions, de totes les religions. Aquestes, de la seva part, haurien de quedar circumscrites a l’àmbit personal, parcs temàtics inclosos.

Salvador Giner es refereix, de manera molt lúcida a una “religió civil”, i jo hi afegesc que la transgressió dels preceptes d’aquesta religió hauria de ser un pecat social. El mateix sociòleg, al respecte, reivindica el paper que Occident ha assumit en el camí cap a la superació del llast del propi passat, en el camí cap a l’emancipació del gènere humà: “És cert que la civilització occidental ha presenciat, permès i fins i tot fomentat excessos, abusos i danys, tan greus com els de qualsevol altra. Cal enumerar inquisicions, genocidis, brutalitats imperials i fanatismes per a provar-ho? Però dit això, i amb la major humilitat, sense pretensió de superioritat moral alguna, convé recordar així mateix que la civilització occidental és també la matriu de la racionalitat científica, el republicanisme democràtic, l’abolició de l’esclavitud, la igualtat dels gèneres, les garanties polítiques constitucionals, l’educació universal per a tots els ciutadans, la preocupació per la preservació de la natura i tants altres trets que l’han feta única.”

Terra Santa? Benvinguda sigui, si és que ve. Però faríem bé, per a solcar un futur tan incert com tenim en l’horitzó, en comptes de deixar-nos caure dolçament en braços de qualsevol déu que ens sigui ofert com a taula de salvació, si miràssim de posar-nos als rems i vogàssim en la direcció encertada. Tots plegats, perquè entre tots podem. Déus a part.