El futbol, una bona excusaper Jaume Fuster
La lectura, aquests dies, d'un recull d’articles i assaigs de Joan Francesc Mira, arreplegats sota el títol En un món fet de nacions, m’ha ajudat a il·luminar –a entendre– una mica millor tot el que passa al meu voltant amb motiu del campionat del món de futbol i les públiques manifestacions d’adhesió espanyola de bona part de les persones que es mouen pel meu entorn. En tot cas, llegir Mira sempre esdevé un exercici molt saludable, futbol a part.
Però anem al futbol. La proliferació de banderes espanyoles, en balconades, finestres, cotxes i motos, però també la proliferació de banderes alemanyes o argentines, la primera cosa que posa en evidència és que a Mallorca, a hores d’ara, els estadants som molts i molt diversos I, per tant, els sentiments de pertinença a un o altre grup, a una nació o a una altra, resulten igualment diversos. I això és així, per bé o per mal, i jo crec que per mal, tot i que aquesta és una qüestió que ara no ve a tomb.
A ca nostra, encara no hem arribat a un procés de criollització, terme que l’antropologia social fa servir per a referir-se a la creació de processos d'hibridació intercultural. En lingüística, la criollització consisteix en la formació d'una llengua a partir del contacte entre dues comunitats lingüístiques. Durant bona part de la segona meitat del segle XX, la cultura i la llengua espanyola, senzillame
nt, han endegat un procés de substitució de la cultura i la llengua catalanes. Ara, a la festa, s’hi han afegit les múltiples aportacions derivades del turisme i les immigracions. Però això no és criollització. No n’està naixent una “nova” cultura, ni una “nova” llengua, fruit de la barreja, sinó, com deia, la imposició d’una de les cultures i de la llengua en què es recolza a les altres amb què conviu.
Davant aquesta situació, enmig de la confusió, som molts els que ens estam demanant constantment què som, com som, quin és el nostre grup de pertinença, quina la nostra cultura i, fins i tot, quina la nostra llengua. I, consegüentment, quins són els nostres referents i els elements que donen sentit a la nostra vida. Cadascúc de nosaltres no és un element espars, aïllat, ans al contrari, vivim en societat, i és aquesta la que ens hauria de servir de marc referencial. Diu Mira: Els individus, la gent, necessiten saber, o volen experimentar, o volen actuar, o volen funcionar en la vida, a través de la percepció d’aquesta cosa o entitat que són, a través del coneixement, conscient o no conscient, o no del tot conscient, a través dels mecanismes que siguin, que defineixen l’individu com a alguna cosa més que singular: els mecanismes de la pluralitat, del grup.
Conclou Mira, i jo crec que va bé, que tots som alguna cosa, perquè ningú no pot no er res: pertanyem a una família, vivim en un indret concret d’un poble o una ciutat determinats, en un país. Anam interioritzant els elements que ens adscriuen a una societat, sovint inconscientment, en una mena de cercles concèntrics que ens ajuden a reconèixer-nos enmig dels altres, gràcies als altres. Com diu l’antropòleg i escriptor valencià, ara i aquí no es pot concebre la pràctica del “robinsonisme social”, el solipsisme metafísic, i per tant, posats a ser alguna cosa en tant que membres del cos social, i si se’ns permet triar, volem ser alguna cosa bona, positiva. Ens agrada creure que, com a persones, donam la talla, i també ens agrada creure que la donam com a col·lectivitat, volem que la nostra família estigui bé i que funcioni el nostre poble i que el nostre país sigui reconegut. I, pel que es pot veure, molts volen que la selecció de futbol guany el campionat del món. Ens agrada treure pit, en tant que membres dels vencedors, i ja que a nivell personal segurament la nostra vida és de tons més o manco grisencs, què millor que els triomfs d’en Nadal o de “la Roja” per a creure que som nosaltres mateixos els que hem guanyat alguna cosa, encara que, l’endemà, una realitat molt més modesta reaparegui inevitable en el nostre horitzó.
Les institucions polítiques, i el poder en general, coneixedors de tots aquests mecanismes de comportament, potencien els elements iconogràfics per tal d'estimular la nostra convicció que fem part d'un grup determinat, i fins i tot dibuixen i redibuixen fronteres, encara que aquestes no sempre coincideixin amb els trets culturals i lingüístics dels grups que s’hi volen agombolar. És per això que resulta tan productiu escenificar elements representatius, simbòlics, sota els quals ens volen aixoplugar a tots. Però, vius!, aquests símbols, sempre!, són arbitraris, no tenen res de sagrat. No hi ha cap raó consubstancial a la cosa a la qual els associam, que faci necessàries aquestes icones, ni molt menys venerables. Tot és convencional, en aquest camp. L’himne o la bandera, d’on sigui, són uns com podrien ser uns altres, i l’assumpte és acceptar-los com a representatius dels nostre grup, i ja n’hi que se’n cuiden que això passi, fins que la seva presència, a força d’insistir-hi, acaba per posar-se “en el lloc de”. Això és molt pràctic, perquè la simbologia ens pot arribar a fer creure que els problemes de la gent de Burgos, per exemple, són els nostres problemes, i no perquè es tracti de persones dignes de tota la nostra solidaritat, com ho són les persones d’Avignon o de Manchester, sinó perquè són dels “nostres”. Els de Burgos vibren amb “la Roja” i amb l’himne espanyol, i els d'Avignon no.
He dit que som alguna cosa, individualment i col·lectivament, i que volem que aquesta cosa sigui bona. “La Roja” ara actua “en lloc de”. És l’Estat, és la gran nació espanyola, som tots, especialment perquè guanya. Dir, en aquests moments, que els meus elements de referència són la meva família, el meu poble, el meu petit país, la llengua i la cultura catalanes, resulta políticament incorrecte. Ara toca ser espanyols, per sobre de tot, hem d’anar amb “La Roja”, hem de treure les banderes espanyoles, bou inclòs, i hem de renunciar, ni que sigui temporalment, a manifestar cap tebiesa, al respecte. I per si teníem algun dubte, el Tribunal Constitucional acaba de laminar l’estatut català, un estatut que volia fer una passa cap a aquella singularitat que a la resta d’Espanya ni entenen ni volen entendre.
A mi em resulta impossible sentir-me identificat amb la selecció espanyola de futbol, ni sentir-m'hi representat, perquè fer-ho suposaria acceptar el bou i les banyes, una concepció excloent del mateix Estat i una renúncia a allò que som. Seria substituir els meus referents culturals per uns altres d’aliens, que no compartesc. A Espanya ens volem agombolar segons un model uniformador i per això ens fan creure que els seus símbols també són els nostres. Però això no és cert. No en el meu cas.
