Joana Colom

És per mi un honor i un repte
fer una glosa així com cal
i fer-la com a pregonera
d’aqueix mercat medieval.

Quan em feren l’escomesa
per aquest pregó enllestir
va ésser com si el món, de sobte,
hagués caigut damunt mi.

Em deman, per què m’han triada,
com molts de voltros heu fet,
si hi ha gent més preparada
que més bé ho podria fer.
 

Així i tot, accept el repte
i aqueix repte m’ha encisat:
poder anunciar al meu poble
que el mercat ja ha començat.

Jo som una gabellina
i estim el poble amb fervor
a mi m’agrada la festa:
m’encanta pregonar-ho.

Si avui som al castell
és per dar el “sus” al mercat,
que tot i que ésser novell
ja està ben consolidat.

Aquest mercat té importància,
el castell l’ha fet famós
ell és qui dóna prestància
i el poble n’està orgullós.

Jo tenc una alegriada
quan en sortir al carrer
contemplo aqueixa gentada
que es passeja, que va i vé.

El poble s’hi ha bolcat,
es vesteix per l’ocasió
molts amb vestit medieval
i escuts penjats al balcó.

Jesús, quina bravegera!,
molts de voltros pensareu
però amb mi convendreu
que el poble avui fa mirera.
 

El castell i l’Esperança
són els símbols gabellins,
és difícil explicar-los
però tots els duim dedins.
 

Les nostres arrels romanen
dins aquest castell tancat
i el consideram com mare
i font de nostra identitat.
 

Pujar aquí, dalt la murada,
i el paisatge contemplar...
que mirada com aquesta,
en tot el món no n’hi ha!
 

Un dia clar es veu Menorca
i és tan bell que em fa exclamar:
“Oh, quin do viure a Mallorca!
Un regne enmig de la mar!”.
 

“Lo” difícil per tots noltros
és esbrinar els sentiments
que s’acumulen, quan puges,
i ets a dalt del castell.
 

Me’n record, quan era nina,
a la novena tot dret
per un caminet de cabra
a dalt des Pla den Cosset.
 

El camí era escabrós,
hi havia un tros ple d’ortigues
i les cames, de picades,
ens deixaven ben farcides.
 

Després, ja de jovençana,
aprofitàvem l’ocasió
per pujar-hi amb les amigues
i lluir el vestit millor.
 

El d’estiu, abans de Tots Sants,
després, d’hivern el vestit,
i el dia de l’Esperança
tothom a estrenar l’abric.
 

El que jo sent aquest dia
és... tocar el cel amb un dit
serenitat... alegria...
que t’amara l’esperit.
 

Si em permeteu, jo voldria,
perquè és bona ocasió
al voltant de l’Esperança
fer una reflexió:
 

L’Esperança i el castell
el castell i el mercat
són festes molt gabellines
que el castell ha agermanat.
 

L’Esperança és una festa
sols de caire religiós
i jo trob que necessita
un caire cult i festós.
 

Als símbols del nostre poble
una festa els hem de fer:
no tan sols festa d’església,
també festa de carrer.

No sé si la idea és bona
o si només és somniar;
el temps hi dirà la seva
o qualcú dels qui heu escoltat.
 

‘Qualcú’ vol dir el Patronat
o també l’Ajuntament
i les bones experiències
fan confiar amb so jovent.
 

El mercat i l’Esperança
a tots ens han d’ajudar
a aprofundir la cultura:
les nostres arrels cercar.
 

Que ens faci sentir més poble
i a estar tots ben units,
lluitar per un Capdepera
millor en tots els sentits.
 

Tots els qui aquí varen néixer
o els qui han triat viure-hi,
tots junts formam un sol poble
i tots, tots, som gabellins.
 

Vull tenir una recordança
per qui va ésser encarregat
de fer el pregó el 2003
i que enguany ens ha deixat.
 

Artista de cap a peus,
de soca-rel gabellí:
“Joan Rai, la teva tasca
avui volem agrair”.
 

Vull acabar, que ja és hora,
massa temps heu escoltat.
Vull agrair la presència
als qui ens heu acompanyat.
 

I ara, com a pregonera
vull anunciar el mercat
talment com feia una crida
un temps l’amo en Pere Saig:
 

L’amo en Pere, amb so tambor
pel poble se passejava
i les notícies cridava
plantat a cada cantó.
 

Si avui hagués de fer la crida
pel mercat anunciar-vos
tot el poble trescaria
i cridaria orgullós:
 

“PER ORDRE DEL SENYOR BATLE
SE FA A SABER AL PÚBLIC
QUE EL MERCAT HA COMENÇAT.
DISFRUTAU-LO I QUE SIGUI PER MOLTS D’ANYS”.