El Taller de teatre torna a sorprendre el públic gabellí amb una obra molt dinàmica i humorística

D’uns anys ençà, a Capdepera comença a ser un hàbit acudir els dies d’estrena (ara gairebé setmana) de l’obra dramàtica del Taller de Teatre, dirigida per Arnau Serra. Aquesta vegada aprofitaren els dies 20, 21, 22 y 23 de març (amb l’afegit de dilluns 24) per presentar l’obra Can Consentit.

Primerament, subratllar que l’entusiasme de l’elenc actoral va ser notable. Els actors i actrius que el conformen tenen ja experiència sobre l’escenari i sota la tutela de Serra creixen exponencialment. Altre fet destacable és que són molts sobre l’escenari (no tants com altres anys) això fa que el dinamisme cobri importància, amb uns diàlegs més extensos que en altres tallers de l’autor gabellí, com pugui ser el de Son Servera, amb entrades i sortides sorprenents i on el toc humorístic és el predominant durat tota l’obra. 
 

Anem a pams:  Valvina (Ani Muñoz) entra amb força en escena amb una veu molt característica i amb la disfressa de mòmia molt ben caracteritzada, que despertà el somriure de la platea; Judit/bolitaire 2 (Esperança Morey) té l’accent andalús molt ben aconseguit i es passeja per l’escenari amb una naturalitat embriagadora; Celina/ Boletaire (Magdalena Albertí) té una doble vessant: per una banda amb un caminar molt particular molt estudiat i còmic, i per l’altre el boletaire ben caracteritzat que no dubta en enviar a pondre aquell que no aprecia allò que és públic, ella travessa els límits de Can Consentit (com també gairebé hi travessa la paret físicament quan és penjada desfrassada de fantasma); d’altra banda Rossella (Pilar Díaz) representa un paper molt treballat, que deixa entreveure una tasca estable d’obra rere obra, amb una veu més emotiva i sentimental;  Mirta (Mónica Viejo) també té el vist-i-plau d’un públic entregat, en el paper d’amant del batle, però que no es deixa trepitjar i a qui li enflocarà la seva cursileria amb l’ús de l’epítet mon cherry i la doble vida (per tant doble moral) de l’edil i li llevarà el lloc de manera ben merescuda; també Edna Boletaire 2 (Xesca Vicens) amb una molt ben trobada característica del personatge que com si tengués doble personalitat repeteix allò que diu, també el seu boletaire representa aquella lluita pel dret de pas, i les senyes identitàries d’una persona de poble: saviesa popular, vivesa i naturalitat. Jannet/ Familiar de Bonaventura (Nicole Serapio) és l’explosivitat i l’experiència en escena, l’energia i la part freda i distant d’un snobisme forà i estranger que s’aproxima a l’ambició que creu que tot ho pot amb els diners, el registre lingüístic està molt ben aconseguit, tot i que actriu ja té el nivell; Frida (Ana Vivancos), caracterítza a l'eficaç agent immobiliaria encarregada de vendre Can Consentit; Guim/ Corredor/Golfista (Jaume Torres) també manifesta esma en la multiplicitat dels seus rols amb els que ens té caracteritzats l’actor gabellí, des de l’enamorat passional fins al corredor (amb una disputa verbal amb Isal, i un variat intercanvi d’insults i d’improperis: des de “beneit” o “capdesuro”, fins a “bosses”, enriquida demostració lèxica de la llengua catalana); Isal (Tolo Alzina) és afeccionat als escacs, però tothom en sap més que ell, perquè s’ho mira i es distreu, aquesta juguesca és l’emblema de l’obra, un leit motiv, perquè tothom que passa per can Consentit ha de moure fitxa com en el taulell de la vida, el braó interpretatiu de Tolo Alzina es manté versemblant durant tota l’obra i aporta una vivacitat, tant en la veu com en el moviment corporal i l’emoció; després Martirià (Suso Reixach)  és el típic batlle de poble que tot ho fa de cara a la galeria, amb la seva doble moral, la interpretació del carismàtic actor és genial, amb gestos ben triats i la dosi d’humor adequada per crear un personatge singular i caricaturesc, tot i que se li ha exigit més canvis de registre en la veu, que encara s’han de treballar. Finalment, Frank/ Arquitecte (Massimo Pasqui) crea un  subjecte amb tota la naturalitat del món, on actor i personatge s’identifiquen en un paper integrador i totalment adient pel seu accent, mig mallorquí mig estranger, que fa que sigui del tot plausible, l’actor a més té un posat en escena que sembla que ho hagi fet tota la vida, quan gairebé s’estrenava com a nou fitxatge de la companyia. El Narrador (Joan Genovard) també juga un paper important en la història, car és el que entrellaça les escenes i dota de certa tendresa l’obra. 
 

Seguidament, sembla ser que la comèdia és el fort d’Arnau Serra, tot i que ell s’estima més fer drama, fet que trob del tot natural, perquè la seva formació i la profunditat que atorga el gènere dota de seriositat i de rigor allò que s’ha presentat. De les obres que més es recorden com la de Gran Hotel Montparnasse o Moscards queda l’essència humorística que demana el públic i que el poble necessita. Però tot i així, recordar que l’obra tracta si fa no fa, la mateixa temàtica que apareixia en Taronges, on les germanes lluiten per la defensa de la llar pròpia, amb un missatge en un lloc propi, on la lluita col·lectiva per defensar allò que és del poble venç l’especulació immobiliària i els interessos particulars de segons quins estrangers que no entenen de sentimentalisme ni del que costa culturalment i històricament als mallorquins defensar allò que és públic, o el redol d’aquesta terra que volem compartir, però sense veure's trepitjats pel monstre del capital destructiu de territori, tal i com pugui passar a Sa Preduscada o altres indrets de les Illes Balears, on la bellesa natural es veurà destruïda per la falta de “Cimentiments”, allà on allò que passa és que “ens asfalten el respecte”, per citar una de les grans exposicions culturals que se varen fer en contra de la massificació turística l’any 2007, de llavors ençà ha plogut, però seguim igual…tal vegada. 

Finalment, tanta sort d’obres com aquesta que ens recorden amb la dosi d’humor pertinent a aquella por que far riure, que ens pot recordar la gràcia del Jovenet Frankenstein, tot i que amb un ritme diferent, molt més acurat, quin és el nostre origen i quina és la identitat a defensar. Un tot sol no fa res, però a Can Consentit s’ajuntaren per demostrar com a Fuente Ovejuna, que la unió fa la força. Tant de bo que d’aquesta història n’aprenguem la moralitat, car el missatge és clar. Enhorabona a l’autor i al Taller de Teatre!