per Miquel Piris
L’any 1973, quan jo tenia cinc anys, la meva família es va mudar d’Artà a Cala Rajada. A més de deixar enrere la colla d’amics del barri del convent, el que més em va doldre va ser perdre un dels dos canals de televisió que es podien veure en aquell moment. Pel motiu que sigui, el repetidor de Capdepera només podia repetir un canal i aquella modèstia repetidora em va xapar la meva vida televisiva per la meitat, un fet que encara em repeteix, valguim la reiteració. Sense l’UHF no tornaria a veure mai més la sèrie d’animació més top del moment: The Beatles, una aventura en que Ringo, Paul, George i John viatjaven en un submarí groc per salvar el món amb la seva música. No crec que l’UHF donàs gaire cosa més per a infants, però allò ja era suficient per viure el trasllat com una autèntica debacle personal. Una tragèdia magna que tornaria no res més endavant, quan descobrís que, per a molts, m’havia convertit en un immigrant quasi il·legal del poble veí i, per tant, el més estimat. En descobrir que hi havia australopithecus del meu poble originari que també em proveïen d’un amor similar per no ser artanenc 100%, vaig extasiar-me, com Santa Teresa, amarat de tantes mostres d’apreci i profunda amistat que encara duren.
El repetidor de Capdepera em va fotre els Beatles.
La segona bufetada que vaig patir com a teleespectador infantil va arribar el 16 de setembre de 1978. Aquell dissabte a les tres del capvespre, Mazinger Z, el robot gegant pilotat per Koji Kabuto, no va emergir de la piscina de l’Institut d’Investigacions Fotòniques. El va substituir una sèrie italiana sobre un pseudotarzan anomenat “Orzowei” que anava per la sabana amb un vestidet de lleopard: un cagarro que no li arribava ni a les soles de les botes a Kabuto. Per aconseguir que TVE censuràs Mazinger, els d’esquerres argumentaren que era una sèrie massa violenta, que crearia una generació de neofeixistes. Els de dretes, en canvi, li tenien por als pits d’Afrodita A, com ara que no pot sortir un mugró a Instagram si no és donant a mamar. Que en Marco hagués perdut sa mare i anàs tot sol pel món cercant-la, els pareixia perfecte. Els nins d’aquella època no perdonarem mai que aquella colla d’“ofesos” ens robàs Mazinger Z. I tampoc que ens posassin tants episodis repetits de sèries obsoletes i avorrides com “Leoncio el León y Tristón” o “Maguila gorila”! És que m’encenc!
“Afrodita A” no deia “Pechos fuera!” sinó “Fuego de pecho!”.
El 23 de febrer de 1981, el cop d'estat de Tejero (i l’Emèrit?) va trastocar per complet la programació de la televisió. Record que feren una pel·lícula on Danny Kaye interpretava a un lleter (“El asombro de Brooklyn”, 1946) i un munt de dibuixos animats. En un recés, vaig sortir a fer tocs amb la pilota mentre imaginava que tenia el poder de dictar la graella televisiva. Em veia dominant una màquina gegant dictant-li les ordres perquè emetés episodis de la “Pantera rosa” sense aturar fins que jo i els meus germans acabàssim ben empatxats. Sense repetir cap episodi, per descomptat. Va ser una epifania de com seria el futur amb Youtube, Instagram, Tik Tok… Entre poc i massa.
Encara ressona la cançoneta: “Orzowei, na, na, na, na...”. Maleït immigrant!
