El 28 de gener del 2023 donàvem sepultura a les despulles de la gabellina Catalina Flaquer Pascual Torreta i a les de les seves filles, Antònia i Maria Pascual. Amb aquell acte es tancava un llarguíssim període durant el qual es negà el dret a saber què havia passat amb aquelles dones republicanes, on estaven i com havien mort. Després de 86 anys del seu assassinat eren enterrades amb tota la dignitat que es mereixien.
L'objectiu dels revoltats el 18 de juliol de 1936 era aturar un procés de democratització de la nació que dirigia un govern republicà; però els revoltats encara anaren més lluny i perseguiren els defensors de la II República de forma extremadament violenta, amb la finalitat d'atemorir la població i facilitar-ne el control. Aquella terrible repressió provocà, únicament a Mallorca, més d'un milenar de víctimes mortals.
Les dones mai havien estat víctimes d'una violència tan extremada i brutal, fruit d'un odi venjatiu i humiliant. També és veritat que les dones mai havien participat d'una manera tan activa en la política, cosa que generà verí i rancor entre una població masclista i reaccionària. Les dones assassinades a Mallorca foren desset, de les quals tres eren gabellines.
Entre el juliol de 1936 i el març de 1937 la repressió fou un objectiu bèl·lic; fins el punt que molt possiblement, en aquest període, les víctimes de la repressió podrien superar el nombre de morts provocats per la guerra. La gran majoria dels militars revoltats s'havien format militarment a les colònies espanyoles situades en territori marroquí i allà es tenia a la població autòctona atemorida i controlada gràcies a una sanguinària repressió.
La proclamació de la II República el 14 d'abril de 1931 generà una onada d'entusiasme popular, especialment entre les dones. La República concedí a les dones els mateixos drets polítics que als homes, aprovà la llei del divorci i la igualtat jurídica per raó de sexe, inclosa en la Constitució de 1931. Tota una generació de dones desenvolupà tasques públiques i un intens activisme polític; fou el cas de les filles de na Catalina, de n'Aurora Picornell i de tantes altres. A Capdepera tenim el cas de na Maria Vaquer Moll que el mateix any de 1931 fundà el Grup Femení Socialista i fou elegida la seva presidenta; l'any següent dita agrupació comptava amb 64 afiliades.
Catalina i les filles estaven afiliades al Grup Femení del Radi Comunista del barri del Molinar de Palma. Les tres eren republicanes de cor, lligades al moviment obrer i compromeses políticament amb la lluita pels drets de les dones.
Catalina fou detinguda els primers dies de la rebel·lió militar, juntament amb la filla Antònia i ingressaren a la presó de dones de Can Sales. Maria pogué amagar-se i no fou detinguda fins el 24 de novembre, data en la qual ingressà a la presó on estava la mare i la germana. Durant els quatre mesos que durà la recerca de na Maria, la mare va romandre tancada a un soterrani humit com a càstig per no oferir indicis d'on podia estar amagada la filla. Quan la mare i la filla pogueren abraçar-se el vestit de na Catalina queia a trossos, podrit per la humitat del soterrani.
El 5 de gener de 1937, sense dret a poder defensar-se ni a tenir un judici, eren tretes de la presó amb l'excusa d'una falsa posada en llibertat; però aleshores aquella vil mentida ja no enganava a ningú. A les gabellines les acompanyava Aurora Picornell i Belarmina González i, com estava prou clar cap a on anaven, Aurora exclamà: "Ens duen a matar".
Actualment, després de quasi mig segle de democràcia, encara no acabam de normalitzar les nostres relacions amb el passat. Enguany el Govern autonòmic havia de derogar la Llei de Memòria Democràtica i paralitzar el procés de recerca i recuperació de tantes víctimes vilment assassinades i que tant havien fet per modernitzar i democratitzar la nació. No té sentit ni justificació que un govern democràtic, com és l'actual, es negui a desenvolupar i complir la Llei de Memòria.
Avui recordam, una vegada més, a Catalina, Antònia i Maria pel fet de ser víctimes d'uns militars colpistes, masclistes, cruels i sanguinaris que acabaren amb les seves vides. Estic convençut que elles haurien volgut ser recordades per tot allò que reivindicaren tan apassionadament i que donava sentit a la seva vida. La brutalitat de la seva mort no pot tapar allò pel qual lluitaren i que encara té tot el sentit del món. Ara que han tornat a la seva terra i que sabem la veritat hem d'aconseguir que la Memòria d'uns fets i de la vida d'aquestes dones passi a formar part de la nostra Història; és a dir, que d'una manera oberta, objectiva i documentada s'incorporin al nostre relat del passat, d'allò que servam i dona sentit al present.
Josep Terrassa Flaquer
