Per Llorenç Tous Ara que tot se sap immediatament, sense cap distància, em donen ganes de dedicar un temps, sense rellotge, a les flors del camp, a les de sempre, a les de cada dia, petites, moltes, totes iguals, les que pocs miren lentament perquè totes les hem vist sempre.
Que de bé que ningú no les miri!
La solitud desitjada on un està amb ell mateix, tot sencer, sense que ningú ni res distregui del que és essencial. Val la pena sentir-me davant el meu essencial Creador, però no superior ni lluny: aquí i ara. Callant. Com les flors del camp, només estant aquí, sempre callades. Fins que Déu vulgui, o el vent. Tant se val!
Llorenç Tous 18.XII. 2024
