La DANA que afectà una ampla zona de la Comunitat valenciana va deixat un regueró de destrucció, provocada pel desbordament de les aigües dels rius i barrancs al pas de diverses localitats. 

Un allau d’aigua i fang inundà zones urbanes i rurals provocant molt de danys i el que és més dolorós moltes morts i desapareguts. En uns primers moments se parlava de desenes de víctimes mortals, i ja ens semblaven moltíssimes, que en poques hores superaven el centenar i un mes després se xifrà en 222.  Una tragèdia.

Aquell 29 d’octubre serà un dia difícil, per no dir impossible, d’oblidar en els pobles afectats. A Capdepera com a la resta de l’Estat se van produir reaccions espontànies de ciutadans que recollien aliments i utensilis i els enviaven. Entitats ciutadanes preparen activitats per recaptar doblers i enviar a entitats que treballen en la recuperació dels municipis afectats. D’altres marxaren col·laborar com a voluntaris.
 

Sabem que en Pau Vives “Llissa” va anar-hi, juntament amb altres pagesos del Raiguer, amb alternadors i tractors. Hem quedat perquè ens comenti la seva experiència, i esperem que en breu us la puguem contar.

Un altre que va marxar amb el seu vehicle, un Land Rover (al que anomena Tòfol), ha estat en Gustí Esteva “de ses Terres”. Abans de començar a parlar ens etzibà: “ Primer he de dir que els desastre que he vist és molt gran, no em pensava que havia estat tan gros!”.
 

Ens comentà que havia anat a Algemesí perquè coneixia una família d’aquest poble afectat, i els comentà el que havia vist pels mitjans de comunicació i li confirmaren que ells “també havien rebut”. Així  que va pensar “Gustí quines feines tens per aquí? Cap important, idò me’n vaig cap allà”. Els seus amics s’havien quedat sense cotxe, cap dels dos que tenien els podien usar i li confirmaren que havia rebut “tot el poble, no  quatre carrers.. tot el poble estava afectat pel desbordament del torrent Magre”.
 

I dit i fet, en Gustí partí cap a Algemesí i com la casa estava molt afectada anà a ca la mare, que estava afectada però no tant, era habitable. Per arribar fins el poble no va tenir problemes però en arribar la Guàrdia Civil el va aturar i va haver de cridar als seus amics, perquè al principi l’entrada estava restringida l’entrada al poble. Una cosa curiosa va haver de posar un cartell al cotxe com que estava operatiu, i que no el retiraren del carrer.
 

Ens comentà que en un primer la gent estava molt emprenyada i molesta, a més de sobrepassada pel desastre. Ens reconeix que des del primer dia que va arribar al darrer hi havia més organització, tant en la distribució de eines com menjar “ Hi havia un poliesportiu on demanaves que necessitaves i te’l donaven, botes d’aigua, pales...”.

Quan vaig arribar els carrers eren plens de cotxes i fang. I vaig veure com els serveis de retirada de cotxes i neteja de carrers al final era més sistemàtic i efectiu: amb una grua aixecaven i retiraven els cotxes del mig (els duien a descampat a la sortida del poble); els bombers tiraven aigua i netejaven el fang a pressió; i després passava un camió i xuclava el fang líquid.
 

“En arribar els carrers encara eren plens de cotxes. Sembla que quan l’aigua arriba a cert nivell del cotxe sura i és arrossegat fàcilment pel corrent fins que s’ajunten un parell i fan un tap. Això va fer que pugés encara més el nivell d’aigua en alguns carrers”.

De la seva tasca aquells dies ens comenta que “anava amb l’idea de llevar fang, però in situ semblava una feina inútil i poc productiva. Podia fer caramulls de fang però el que calia era la feina d’una pala mecànica. Com la porta de casa s’obria vaig fer tasques de logística, és a dir ajudar-les en el que fes falta. Vaig llevar fang de dins i fora de la casa (vam fer caramulls a la vora de la casa, ja que el podíem llançar als embornals que ja estaven saturats), i els vaig acompanyar a la feina, cercar i transportar coses”. Els seus fills eren a ca una padrina, a Oliva, perquè allà podien anar a escola o a l’institut.

“La casa feia feredat, tot el que havia en la planta baixa estava per tirar, tot. I imagino que a totes les altres cases la situació era la mateixa. Poques coses van poder salvar, així que van triar el que havien de tirar mobles i trastos inservibles”. Havia un greu problema de mobilitat la gent no podia anar a la feina (molts fan feina altres pobles o polígons industrials), ni a escola... i la meva família tampoc. “Els pocs cotxes que funcionaven , curiosament, eren els antics. I me sorprengué que alguns tenien les finestres abaixades i tot el cotxe ple de fang, sembla els cotxes moderns tenen un sensor que automàticament baixa els vidres quan l’aigua arriba a un nivell”.
 

També ens comentà que no se fa l’idea de la quantitat d’aigua que devia baixar aquell dia, ja que el barranc al pas per Algemesí té un llaç molt gran. “ A les finques de fora del poble veies els tarongers tapats de canyes, bé bocins de canyes. Impressiona molt!”.

Per la televisió hem vist com la gent empra mascaretes per protegir-se, i ens digué que ell va emprar per protegir-se de la pols, ja que quan el fang es seca provoca una polsada.

D’una cosa va voler deixar constància, en Gustí, que havia molta gent ajudant i a totes hores repartien menjar, eines i productes de neteja amb furgonetes carregades d’altres indrets de l’Estat. I molta, molta gent jove. Voluntaris que s’oferien a ajudar a fer feines puntuals.



La gent no pot cuinar ja que la majoria les tenen inutilitzades i podien anar a cercar-les a una mena de centre cívic “Un dia una furgoneta m’oferí menjar, jo li vaig dir que érem cinc i en contestaren que cap problema i me donaren cinc racions. Per nosaltres i  per unes veïnades majors”.
 

També hi havia gent que per la nit es dedicaven a entrar als comerços a les cases a dur-se coses... no m’ho hagués pensat mai, qui hagués gent que s’aprofités del mal dels altres.

En reconegué que ha estat tota una experiència i que en alguns moments se va veure sobrepassat per la magnitud del desastre i se demanava com podrien sortir de la situació en què es trobaven les poblacions més afectades.

I seguírem parlant uns bona estona, mentre ens contava moltes anècdotes viscudes durant aquests dies.

Gràcies Gustí