La idea de Progrés apareix quan el sector més dinàmic i innovador de la població intueix o percep que el seu dia a dia pot millorar; quan s'han produït uns canvis dins la societat que ofereixen un fil d'optimisme i permeten prendre partit per una nova manera de viure i de produir.
El període 1854-56 és conegut històricament com el Bienni Progressista. Aleshores Capdepera era independent d'Artà i hi governava el Partit Progressista, dirigit pel prohom Sebastià Ferrer Sancho Cofeta; el seu fill major, Antoni, fou el primer mestre d'escola; el segon, en Joan, un dels primers a ocupar la plaça de torrer de fars en el nostre far i en Sebastià fou el metge de Capdepera durant uns trenta anys. La família Cofeta era una digna representació del progressisme.
Aleshores la mar ja s'havia convertit en una gran via de comunicació, cosa que ens va permetre entrar en contacte amb la ciutat que encapçalava a nivell nacional l'aposta pel Progrés: Barcelona. El comerç marítim tenia les seves limitacions, per exemple el transport d'aliments frescs; uns productes que restaren a l'abast del comerç de proximitat i per via terrestre. Els gabellins participaren en el comerç marítim gràcies a l'exportació de matèries primeres com la troncada de pi, el carbó vegetal, calç i els productes artesanals d'obra de pauma.
El progressisme impulsà l'obertura de noves vies comercials que, de forma regular, enllaçaven els principals ports del Mediterrani espanyol. L'any 1854 s'inaugurava la línia Barcelona-Alcúdia-Maó; la construcció dels primers fars daten de 1857 i el de Capdepera entrà en funcionament l'any 1861.
Malgrat tota aquella empenta econòmica es desenvolupava lentament i deixava endarrere importants sectors productius com el de la pesca. Per documentar-ho transcriuré el relat que dos importants personatges centreeuropeus feren del port d'Alcúdia. El primer és del doctor i naturalista alemany Hermann Pagenstecher, que ens visità el mes d'abril de 1865: M'imaginava que la ciutat i el port d'Alcúdia estaven més amb armonia amb la civilització, però no en vaig trobar res. La costa era un extens arenal; a l'indret del desembarc hi havia una caseta sense finestres, dos llaüts i un parell de bots, un d'ells enfonsat. Dos joves pobrement vestits ens acostaren a la platja amb un dels bots; durant el trajecte les ones banyaren els pocs viatgers que desembarcàvem i els seus equipatges.
Uns deu anys més tard era l'Arxiduc Lluís Salvador qui feia la descripció del mateix indret i ens donava una imatge bastant millorada: La vida en el port és poc animada; només els dies que entra el vapor correu Barcelona-Maó hi ha activitat; aleshores arriben pagesos amb verdures i fruites fresques, mercaders amb animals i pescadors amb el peix col·locat dins caixes; no hi manquen alguns viatgers. En el port hi ha deu cases; la majoria són magatzems. A un altre indret l'Arxiduc explica que des de feia uns anys s'exportava llagosta pel port d'Alcúdia; per tant, cal suposar que aquelles caixes que els pescadors tenien preparades per a embarcar contenien dit crustaci.
Una vegada esgotats els fons coral·lífers situats en el canal de Menorca els pescadors valldemossins que es dedicaven a la seva pesca deixaren de venir, cosa que succeí entorn a 1870; altres, com els germans Morey, abandonaren la costa i passaren a residir en el poble. Durant un període d'uns vint anys la costa gabellina va quedar despoblada de pescadors; ho explicà Antoni Massanet i en queda constància en el padrons de població, en els quals no consta cap pescador abans de finals de segle; tots eren mariners que anaven embarcats a qualque barca traginera.
A finals de segle augmentà la demanda de llagosta, cosa que provocà un encariment del seu preu i animà els pescadors cala-rajaders a fer-ne exportació pels ports de Maó, Ciutadella o Alcúdia. Aquella circumstància obligà alguns pescadors a fixar la residència a Cala Rajada per atendre els seus llaüts i tenir esment dels vivers de llagosta.
L'any 1915 s'uniren tots els patrons de pesca i cabotatge, en nombre de 31, per reclamar la construcció d'un port de refugi, una infraestructura imprescindible per a impulsar de forma definitiva la indústria de la pesca.
Quatre anys més tard començaria l'exportació de llagostes i tonyines cap al port de Palma en camió, on eren embarcades cap a Barcelona. El somni de poder viure de la pesca estava a tocar.
La següent empenta arribà amb la creació del Pòsit de Pescadors. El gran artífex i promotor fou l'oficial de marina Alfredo Saralegui, el qual aconseguí el suport del govern de la nació per finançar la creació de Pòsits de Pescadors per tota la costa espanyola; calia fer justícia amb els pescadors que havien quedat exclosos dels beneficis del progrés econòmic i social i seguien vivint en la pobresa extrema. Aquell projecte els oferia una casa del mar on reunir-se i una escola que educàs els seus fills per a una vida millor; una proposta on ells serien els protagonistes, millorant l'educació i defensant conjuntament els seus interessos. Una passa més que els acostava al gaudi del Progrés.
Josep Terrassa Flaquer
