"Si fóssim un seminari de literatura, vos detallaria que Hotel Laguna és un exemple cabdal del que la filologia anomena “relat de filiació”, un gènere narratiu essencialment híbrid, a mig camí entre la biografia i l'autobiografia,..."

Bon vespre a totes i tots. I de bell nou gràcies per haver vingut. Seré breu. De fet, vos puc remetre al meu petit assaig que hem publicat com a postfaci del llibre.

Tan sols en recordaré una idea central:

Hotel Laguna és un llibre profundament marcat per una nostàlgia. La nostàlgia del paradís perdut de la infància, però, també i sobretot, per l'enyorança del pare, d'un pare que va cobrant protagonisme al llarg del llibre. No debades, el narrador recorda que, de petit, mai no es va sentir tan proper del seu pare com a Canyamel.

D'aquesta manera, l'evocació dels estius familiars a la platja de Canyamel esdevé una mena d'homenatge al pare, Rudolf Rudi Gorgow, un home amb un irrepetible sentit de l'humor, amb certs moments de misantropia, però també amb molts d'altres de gran jovialitat, empatia i ganes de viure. I amb un gust pronunciat per la porcella rostida.

Ara bé: fer memòria del pare li serveix al narrador per assumir-ne la condició de fill, i aquesta filiació voluntàriament acceptada també li suposa fer-se càrrec de l'herència simbòlica que li va deixar el seu pare, és a dir, la seva manera de ser i de veure el món, les seves fòbies i els seus entusiasmes, les seves febleses i la seva força.

Cal fer una precisió: acceptar aquesta herència simbòlica que ens deixen els nostres pares i mares no significa òbviament convertir-nos en els seus Doppelgänger, en els seus dobles, però sí assumir la nostra ascendència com un condicionant de la nostra pròpia personalitat i fins i tot sensibilitat, de la nostra manera d'encarar el món i la vida.

Per això mateix es repeteixen, de vegades, afinitats significatives a través de les generacions com, per exemple, aquesta amistat que entaula el narrador amb Xisco Picó, fins fa poc recepcionista de l'hotel Laguna, una amistat que renova en tants aspectes la que va tenir el seu pare amb Teo d'Artà, llavors factòtum de l'hotel i assidu del xiringuito de la platja. I potser no es tracta de veure en aquesta similitud una mera coincidència, sinó una cosa més fonda: una celebració.


Si fóssim un seminari de literatura, vos detallaria que Hotel Laguna és un exemple cabdal del que la filologia anomena “relat de filiació”, un gènere narratiu essencialment híbrid, a mig camí entre la biografia i l'autobiografia, un gènere que reivindica la dignitat literària d'aquelles vides subalternes, vides “minúscules” que no apareixen mai als llibres d'història, però que són exemplars per a un fenotip social determinat en un moment concret de la història i que, com a pares o mares dels narradors, han marcat la seva primera condició social, el lloc d'on provenen.

El que preval, dins Hotel Laguna, és doncs el relat de qui va ser el pare del narrador, un relat fet a través del temps i de la mort, una semblança que el mostra com va ser i com varen ser les seves circumstàncies, com va ser aquella Alemanya de finals dels seixanta i principis del setanta, aquella Alemanya del “miracle econòmic” que havia descobert Mallorca com a escenari privilegiat de les seves vacances de sol i platja. Això fa que Hotel Laguna, per a nosaltres, lectors gabellins, també sigui un viatge al nostre passat turístic, a una època amb un turisme potser més amable del que tenim avui, però que també va ser la que marcà les pautes del turisme assilvestrat que vivim i sofrim avui. D'això també en parla Hotel Laguna. Amb humor i ironia, amb vocació gairebé etnogràfica i amb l'emoció que neix del pas del temps.

Gràcies a Alexander Gorkow per deixar-nos acompanyar-lo en aquest viatge, tan íntim, de retrobament amb el seu pare, en aquest viatge de volta a la badia de la seva infantesa, la nostra (i ara ja també seva) badia de Cap Vermell.

Pere Joan Tous