Allen Ginsberg, Jack Kerouac i Gregory Corso.♥
Presentació
Obriu aquest llibre tal com faríeu amb una caixa de juguetes boges, preneu a les mans un refinament de bellesa sortit d’un ambient destructiu. Aquestes combinacions són imaginàries i pures, d’acord amb el DESIG individual (per tant universal) de Corso.
Tota la seva originalitat! Quina és la seva connexió, sinó ho és la seva pròpia bellesa? Aquestes estranyes juxtaposicions com els haiku no es troben al llibre americà. Ah! però l’autèntica tradició clàssica –des de la descripció d’Aristòtil de la metàfora a la naturalesa del seu Shelley– i Apollinaire, Lorca, Maiakovski. Corso és un gran foner de la paraula, primera senyal nua d’un poeta, un mestre científic dels bojos mossegadors del llenguatge. Vol una superfície hilarant amb el·lipses, bots del més estrany fraseig recollit pels carrers de la seva ment com «al·lots bojos de taps de refrescs».
Quin nervi! «Tu, Mèxic, no tens Chicago, no tens cap rossa blanca platí». (H. G. Wells, inèdit.)
Obté pura poesia abstracta, només el so interior del llenguatge.
Però què està dient? A qui l’importa? Està dit! «Fora, al costat d’un foc de Halloween, savi sobre un tronc carbonitzat, un vell està dictant a l’hereu del sicari».
Aquest hereu de vegades transcriu lletres modernes perfectes que qualsevol pot aspirar: «Italian Extravaganza», «Birthplace Revisited», «Last Gangster», «Mad Yak», «Furnished Room», «Haarlem», «Last Night I Drove a Car», «Ecce Homo», «Hello...».
Un coneixement rar i trist amb la realitat –un pipí a la realitat també– prefereix els seus somnis. Per què no? El seu cel és la poesia. Explica extensament al gran i inèdit «Poder»:
No cant al poder dictatorial.
El braç rígid de la dictadura és símbol d’un poder horrible.
A la meva habitació he reunit prou gasolina i proves per permetre als dictadors poder inesgotable.
Som el braç rígid de Costa Rica?
Em pos el vermell i el verd a Chrysler Squads?
Odiï la meva gent?
Em perdonaran els seus impostos?
Em dispararan a l’hipòdrom? Comploten ara?
…………
Gent meravellosa, tu també ets poder. Record el teu poder.
No t’he oblidat a les neus de Baviera esquiant al poble adormit amb bengales i carabines, No he oblidat que fregau les vostres mans greixoses al meu avió,
signant els teus noms obscurs a la superproducció!
No!
No m’he oblidat de la bazuca que portes amb el palmell subjectat a l’espatlla d’un home negre dirigit a un tanc ple d’aris!
Tampoc he oblidat la granada, la por i l’emergència que es va estendre per la trinxera del teu germà.
Sou poder, gent meravellosa!
…………..
El poder no s’ha de deixar caure des d’un avió
Un capell és poder
El món és poder
Estar espantat és poder
Dempeus en un racó de carrer sense esperar ningú és poder
El dimoni no és tan poderós com caminar pel carrer
L’àngel no és tan poderós com mirar i després no mirar.
**
Quina solitud més digne! Té el poder angelical de fer poemes autònoms, com déu fent rierols.
«Amb mi, l’automatisme és un moment d’emoció en què la ment accelera una hora constant d’idiotesa mental, geni mental, bogeria mental...»
«Quan Bird Parker o Miles Davis toquen una peça musical estàndard, es trenquen en altres petits sons poc estàndards i propis –bé, així és la meva manera de fer amb la poesia– X Y & Z, en diuen automàtic– Jo ho anomen un flux estàndard (perquè les paraules d’esqueix són estàndard) que es distreu intencionadament i es distreuen amb el meu propi so. Per descomptat, molts diran que un poema escrit en aquest ordre no està polit, etc. –això és el que vull que siguin– perquè els he fets realment meus– el qual inevitablement és una cosa NOVA –com tot bon jazz espontani, la novetat és acceptable i esperada– per gent enrotllada que escolta».
«No disparis al senglar!» La ment ha fet un salt en el llenguatge. Ell maleeix com un rierol, poesia pura. «Vaig cridar el nom: Bellesa!» Som els condemnats de la faula si ho deixam. Probablement és el poeta més gran d’Amèrica, i s’està morint de fam a Europa.
Allen Ginsberg
Amsterdam
Holland oct. 57
Pròleg a Gasoline, 1958.
