La Biblioteca del Golea / 46

Un mort de fam
Gregory Corso i la Bomba
 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea



Clicant sobre la imatge es pot descarregar la Bomba de Gregory Corso.
 
 
 
«Corso said his poems “came from the soul not from dictionaries. I don’t want poems created by a pair of scissors.”»
Ted Morgan, Literary Outlaw: The Life and Times of William S. Burroughs.
 
«He’s probably the greatest poet in America, and he’s starving in Europe».
Allen Ginsberg
 
Gregory Corso (1930-2001) és, d’entre els poetes inicials de la Generació Beat, el que es va incorporar més tard al grup, però sense dubte n’és un dels grans. De fet, va començar a llegir a la presó, després de passar per cases d’acollida i reformatoris. A la presó, com deia, es va interessar per la lectura i especialment per la poesia. I va començar a escriure. En un bar, el Pony Stable, va conèixer Allen Ginsberg i aquest va quedar meravellat tant pel personatge com per la seva poesia. El demés és història encara viva de la literatura nord-americana, amb un Lorca que tot ho il·lumina.
 
Ja fa molts anys que vaig fer una primera versió de Bomba i més tard la vaig publicar al meu bloc El Naufragi del Golea (18 gener 2006) i, segurament, és el que més entrades ha rebut, encara que això no significa, ni molt menys, que sigui el més llegit.
Aquesta versió, com sempre, és encara provisional, com totes les que he fet fins ara.
 
Vull agrair a Catalina Caldentey els seus suggeriments lingüístiques i a Miquel Sirer la magnífica composició que ha fet. De bon començament la idea era fer-ne una edició en paper en forma de mitja dotzena de pòsters per a regalar. Finalment, la idea és que el lector se’l descarregui i faci ell mateix la impressió a mida natural amb una bona impressora fotogràfica o, senzillament, si li ve de gust, llegir-lo a la pantalla.
 
Acompanyarà tot això un text d’Allen Ginsberg publicat com a presentació del llibre de Corso, Gasoline, que he versionat de manera més provisional encara.

Allen Ginsberg, Jack Kerouac i Gregory Corso.






Presentació

 

 

Obriu aquest llibre tal com faríeu amb una caixa de juguetes boges, preneu a les mans un refinament de bellesa sortit d’un ambient destructiu. Aquestes combinacions són imaginàries i pures, d’acord amb el DESIG individual (per tant universal) de Corso.

Tota la seva originalitat! Quina és la seva connexió, sinó ho és la seva pròpia bellesa? Aquestes estranyes juxtaposicions com els haiku no es troben al llibre americà. Ah! però l’autèntica tradició clàssica –des de la descripció d’Aristòtil de la metàfora a la naturalesa del seu Shelley– i Apollinaire, Lorca, Maiakovski. Corso és un gran foner de la paraula, primera senyal nua d’un poeta, un mestre científic dels bojos mossegadors del llenguatge. Vol una superfície hilarant amb el·lipses, bots del més estrany fraseig recollit pels carrers de la seva ment com «al·lots bojos de taps de refrescs».

Quin nervi! «Tu, Mèxic, no tens Chicago, no tens cap rossa blanca platí». (H. G. Wells, inèdit.)

Obté pura poesia abstracta, només el so interior del llenguatge.

Però què està dient? A qui l’importa? Està dit! «Fora, al costat d’un foc de Halloween, savi sobre un tronc carbonitzat, un vell està dictant a l’hereu del sicari».

Aquest hereu de vegades transcriu lletres modernes perfectes que qualsevol pot aspirar: «Italian Extravaganza», «Birthplace Revisited», «Last Gangster», «Mad Yak», «Furnished Room», «Haarlem», «Last Night I Drove a Car», «Ecce Homo», «Hello...».

Un coneixement rar i trist amb la realitat –un pipí a la realitat també– prefereix els seus somnis. Per què no? El seu cel és la poesia. Explica extensament al gran i inèdit «Poder»:

 

No cant al poder dictatorial.

El braç rígid de la dictadura és símbol d’un poder horrible.

A la meva habitació he reunit prou gasolina i proves per permetre als dictadors poder inesgotable.

Som el braç rígid de Costa Rica?

Em pos el vermell i el verd a Chrysler Squads?

Odiï la meva gent?

Em perdonaran els seus impostos?

Em dispararan a l’hipòdrom? Comploten ara?

…………

Gent meravellosa, tu també ets poder. Record el teu poder.

No t’he oblidat a les neus de Baviera esquiant al poble adormit amb bengales i carabines, No he oblidat que fregau les vostres mans greixoses al meu avió,

signant els teus noms obscurs a la superproducció!

No!

No m’he oblidat de la bazuca que portes amb el palmell subjectat a l’espatlla d’un home negre dirigit a un tanc ple d’aris!

Tampoc he oblidat la granada, la por i l’emergència que es va estendre per la trinxera del teu germà.

Sou poder, gent meravellosa!

…………..

El poder no s’ha de deixar caure des d’un avió

Un capell és poder

El món és poder

Estar espantat és poder

Dempeus en un racó de carrer sense esperar ningú és poder

El dimoni no és tan poderós com caminar pel carrer

L’àngel no és tan poderós com mirar i després no mirar.

**

Quina solitud més digne! Té el poder angelical de fer poemes autònoms, com déu fent rierols.

«Amb mi, l’automatisme és un moment d’emoció en què la ment accelera una hora constant d’idiotesa mental, geni mental, bogeria mental...»

«Quan Bird Parker o Miles Davis toquen una peça musical estàndard, es trenquen en altres petits sons poc estàndards i propis –bé, així és la meva manera de fer amb la poesia– X Y & Z, en diuen automàtic– Jo ho anomen un flux estàndard (perquè les paraules d’esqueix són estàndard) que es distreu intencionadament i es distreuen amb el meu propi so. Per descomptat, molts diran que un poema escrit en aquest ordre no està polit, etc. –això és el que vull que siguin– perquè els he fets realment meus– el qual inevitablement és una cosa NOVA –com tot bon jazz espontani, la novetat és acceptable i esperada– per gent enrotllada que escolta».

«No disparis al senglar!» La ment ha fet un salt en el llenguatge. Ell maleeix com un rierol, poesia pura. «Vaig cridar el nom: Bellesa!» Som els condemnats de la faula si ho deixam. Probablement és el poeta més gran d’Amèrica, i s’està morint de fam a Europa.

 

Allen Ginsberg

Amsterdam

Holland oct. 57

Pròleg a Gasoline, 1958.