"Salvar la costa del ciment no li ha servit per a escapar de la gentrificació que assola Mallorca i allunya als joves de poder viure-hi amb aquest rècord estatal: 3.666 euros el metre quadrat d’habitatge superant ciutats com Madrid o Barcelona"
Amb els anys he après a reconèixer i apreciar la brillantor que emergeix als ulls de n'Agustí Torres quan m'explica la idea d’un nou documental, una nova exposició fotogràfica o el darrer giny que ha inventat per a gravar taurons. Feia temps que no veia aquest espurneig ocular polissó motivat per una acció artística com la que va presentar als impagables Cool Days d'Artà (el creador i director d’aquest festival, Joan Matamales, es va acomiadar del càrrec en aquest mateix acte deixant rera seu un dels majors llegats culturals del que un poble mallorquí hagi pogut gaudir mai: devuit edicions i tot un futur per davant). I és que el meu amic ha fet realitat totes les urbanitzacions que hi havia projectades als anys setanta a la costa d’Artà a la revista Bellpuig. Així han cobrat vida ports esportius, heliports, hotels i xalets que haguessin arribat a congregar 84.000 humans. Els paratges naturals verges de Sa Canova, Cala Torta, Cala Mitjana i Aubarca convertits en Ravenna, Cala Cristal, El Eden i Artanova de mar, tal com els van batejar els urbanitzadors horteres i fracassats. Toni Muñoz, del GOB (una altra persona i entitat impagables) va entrar al joc i ens va mostrar algunes de les conseqüències que pateixen tants racons de l’illa on els hotels i els ports esportius sí que varen triomfar arrasant amb el que hi havia. 
Una de les creacions que ha fet Agustí Torres: xalets ficticis damunt Es Matzoc similars als que es continuen construint a Font de Sa Cala o Canyamel.
Una ucronia que ens mostra com hauria estat la història si no hi hagués hagut la crisi del petroli dels setanta a més d’altres factors com la falta d’aigua, possibles fraus o que els artanencs no haguessin votat batles com Jaume Morey o Miquel Pastor que es van oposar als projectes en el que varen poder. Una ucronia artanenca que en realitat és per a tots els illencs de forma inversa: si hom vol veure com seria Calvià, Andratx o Cala Rajada abans que el virus del ciment engolís els seus paisatges, ha de venir al municipi amb més zona costanera sense construir de tot l'arxipèlag balear.
Però Artà va perdent la seva personalitat amb un creixent nombre de negocis d'italians i alemanys que encalcen teutons de gran poder adquisitiu. La Colònia de Sant Pere ha crescut de manera imparable. Haver esquivat els blocs de pisos i hotels que ornen la nostra terra i que fan venir ganes d'extirpar-te els ulls i el cor, ha convertit Artà en una llepolia per a les 18 immobiliàries del municipi.
Salvar la costa del ciment no li ha servit per a escapar de la gentrificació que assola Mallorca i allunya als joves de poder viure-hi amb aquest rècord estatal: 3.666 euros el metre quadrat d’habitatge superant ciutats com Madrid o Barcelona. Llàstima que a Espanya ser d’un partit polític sigui tan similar a ser d'un equip de futbol. Per això la majoria continuarà votant els mateixos que ens han duit fins aquí, ratolinets que voten el partit dels moixos o no voten, com sempre. Ser una colònia d’aquest Estat sempre disposat a ampliar ports i aeroports és trist i car, caríssim. Mani qui mani a Madrid i Palma, les inversions que rebem a les Balears sempre han estat per davall de la mitjana estatal des que hi ha democràcia, no em cansaré de repetir-ho.
Miquel Piris
