La democràcia és un sistema de convivència i de govern que permet actituds polítiques molt diferents. N'hi ha que interpreten que complint la llei ja n'hi ha prou per a sentir-se legitimats en el poder; altres van més enllà i entenen que la democràcia és un ideal d'autogovern col·lectiu que convida a la ciutadania a participar-hi i comprovar com els seus interessos són recollits i, fins i tot, atesos.

El fet de decantar-se per la primera opció depèn del tarannà del governant i dels interessos que li donen suport; gent amb comandera que no suporten que altres els hi alterin l'agenda. Ja ho diu la saviesa popular: no s'ajunten si no s'assemblen.

El precedent de la nostra democràcia fou la dictadura del general Franco, un règim que durà quatre dècades i que ha deixat fondes i duraderes petjades; era de partit únic, per la qual cosa havia de destruir els adversaris abans que s'organitzassin i ho va fer a base de multes, il·legalitzacions, empresonaments i persecucions per la via penal. La democràcia, en canvi, cuida les formes i garanteix que l'adversari tengui el seu espai i sovint la raó.

Aquests demòcrates de via estreta són per naturalesa desconfiats, recelosos i tenen mal digerir les discrepàncies; debatre amb ells sempre és agre i dolorós. A gent tan malfiada li resulta molest parlar amb l'oposició, per això intenten marginar-la, arraconar-la i, si es possible, anul·lar-la.

En democràcia el treball de l'oposició és fonamental, fins el punt que es pot afirmar que no hi ha bon govern sense una bona oposició. Prendre mesures per anul·lar-la es perjudicial per a la bona governança i, en conseqüéncia, ens empobrim i perdem oportunitats de millorar.

La legislatura va començar amb la incorporació de l'única regidora d'un partit local a l'equip de govern que formà el partit guanyador. Aquella jugada política va permetre deixar a l'oposició en minoria, limitant les seves opcions de decisió i participació. La regidora era ben lliure d'acceptar o no l'oferiment, però molt pensem que la democràcia en va sortir perjudicada; s'havia presentat com una veu independent i ben aviat deixà de ser-ho; alhora creà desconfiança i molts pensaren s‘embolicaven  els interessos públics amb els privats.

La dèria per debilitar l'oposició encara va anar més lluny. A mitjan legislatura es va convocar un plenari per escenificar la reprovació del principal partit de l'oposició; calia castigar amb retrets de tot tipus a aquells que s'atrevien a ser crítics amb el govern municipal. Novament es vorejava la política de l'època franquista.

En aquesta legislatura hem patit un govern que podem qualificar de reaccionari, és a dir, que ha practicat una manera de fer política més pròpia del passat. El fet de convocar plenaris els matins i cada dos mesos són argúcies del temps del caciquisme. Alliçonar els altres i oblidar-se d'un mateix no sembla gaire sensat ni coherent.

En els últims quatre anys la democràcia a Capdepera s'ha deteriorat i em sap greu que alguns vulguin normalitzar dita degradació. No es de rebut retardar la convocatòria d'un plenari amb la intenció d'entorpir el debat sobre un esdeveniment. El magistrat Joaquim Bosch assegura que l'opacitat, el secretisme i l'ocultació d'informació són els companys habituals de la corrupció. Aquest és un dels perills al qual ens podem veure abocats.

L'oposició és una peça clau per aconseguir un bon govern. En la crítica a la política desenvolupada hi he d'incloure a l'oposició, principalment als partits minoritaris que han passat desapercebuts i desnortats. L'oposició ha de cercar espais d'entesa i col·laboració; no pot ser tant d'individualisme perquè els fa ineficaços. No és de rebut que la deixadesa o la incapacitat  s'embolcalli amb questions personals o partidistes. Cal prendre iniciatives des de la col·laboració i el respecte.

Passam per uns moments carregats d'incertesa i la desconfiança s'ha enquistat; entenc que ha arribat el moment de cridar la ciutadania a votar amb responsabilitat, enfortint i dignificant la democràcia. Moltes són les preguntes que em faig i de moment no tenen resposta: Seguirà havent-hi partits disposats disposar a fer tot el possible per assegurar-se una majoria? Tindrem transfuguisme?, Continuarà degradant-se la nostra democràcia? Seran capaços d'entendre's els partits de l'oposició? Sabran formar govern si tenen capacitat per fer-ho? Fins on arriba la demagògia i compromís democràtic?.

El desengany de la ciutadania amb la política no és un fet local, és gairebé global, mundial. Els sondejos que analitzen l'opinió pública indiquen que Espanya és un dels països europeus on els ciutadans estan més insatisfets amb el seu sistema de representació política.

Aquesta legislatura que acabam de tancar ens ha sortit cara econòmicament i políticament; per això no podem deixar passar l'oportunitat de renovar-la.


Josep Terrassa Flaquer