Qui no recorda l'estrena de Titànic al cine Juva el 1997? Aquella trista música de fons de na Céline Dion mentre Leonardo DiCaprio moria i s'enfonsava glaçat i na Kate Winslet no podia fer res per salvar-lo.
Tots som passatgers d'un nou Titànic. Així i tot, a diferència del Titànic del 1912, els oficials i la majoria dels passatgers d'aquell imponent transatlàntic n'estan assabentats. Saben que si el nou Titànic segueix el seu rumb actual, ensopegarà inevitablement contra un iceberg i s'enfonsarà. L'iceberg s'anomena canvi climàtic. Qualcú va demanar per un canvi de rumb. "Massa car" fou la resposta: hauríem de compensar als passatgers, etc..., és a dir, una gran despesa.
Així i tot, es va adoptar una resolució per a minvar la velocitat, emperò gairebé es va aplicar. Mentre, a la luxosa classe Business, l'orquestra toca i els passatgers ballen. A la classe turista, la gent segueix amb passió el campionat de futbol per televisió.
Un grup de joves indignats protesta i exigeix una altra ruta, però les seves veus són ofegades pel renou de l'orquestra. Alguns passatgers, tant de classe preferent como econòmica, estan preocupats. Molt preocupats. Saben que un grapat de polissons han aconseguit pujar al transatlàntic. S’estan mobilitzant activament per agafar-los i llançar-los per la borda. Una minoria filantròpica proposa donar-los un guardapit salvavides abans de deixar-los enmig del oceà. Encara s'ho pensen si fer-ho o no. Mentre, el nou Titànic avança inexorablement cap el seu iceberg…
Aquesta al·legoria tragicòmica pot emprar-se per il·lustrar la situació de la nostra civilització (capitalista. Industrial i moderna) davant l'amenaça cada vegada més evident de catàstrofe ecològica, a saber, el canvi climàtic irreversible i incontrolable, que amenaça els fonaments mateixos de la vida en general i de la vida humana en particular. No és això una alienació de la humanitat en el seu conjunt, incapaç de conjurar el perill imminent?
L'iceberg s'apropa
Què és la alienació? El diccionari ofereix dues definicions:
1-Trastorn mental, temporal o permanent, que incapacita al individu per comportar-se normalment.
2- Estat del individu quan esdevé esclau de les coses i de les conquestes de la humanitat, que es tornen contra ell.
Estem en el primer cas? Podem xerrar d'una classe de “trastorn mental” col·lectiu que incapacita als individus per comportar-se amb normalitat? Pot ser. Però més que de “trastorn mental”, hauríem de xerrar de ceguesa voluntària o miopia agreujada o comportament d'estruç (davant el perill, amagar el cap davall terra). Em decant per la segona definició del diccionari, sempre que s’estengui del individu a la col·lectivitat.
L'anàlisi clàssic de la alienació (Entfremdung) es troba en Marx, especialment en el seu "Manuscrits" del 1844. Per el jove Marx, la alienació és el procés pel qual els productes de la activitat humana, del treball, de la producció, s'independitzen dels seus creadors i prenen la forma d'un poder autònom, que fugen del seu control i se'ls hi tornen amb hostilitat i aliens. És el cas de les matèries primes, el mercat mundial, els combustibles fòssils, l'agricultura industrial, el productivisme, el consumisme.
De fet, tota la civilització industrial ha esdevingut un poder incontrolable que es torna contra els seus creadors i amenaça amb destruir-los. És una espècie de sistema autòmat i impersonal, que funciona segons les seves pròpies regles, perfectament basades en càlculs matemàtics (de pèrdues i beneficis) que no és poden espenyar.
El nou Titànic navega amb pilot automàtic quelcom funcionament defensen de mala gana aquells que gaudeixen dels privilegis d'aquest majestuós transatlàntic de luxe. Encara es pot evitar lo pitjor. Encara és possible sortir del cercle infernal de la alienació i reprendre el control de navegació. Encara podem canviar de rumb. Però el temps s'exhaureix.
Qui són idò aquets joves que intenten, amb energia inesgotable, despertar als passatgers del nou Titànic i rompre l’encís mortal de la alienació comercial? Les noves generacions són de cada vegada més conscients que d’aquí a no gaire, els hi tocarà pagar la factura de la ceguesa d'aquells que avui van a tota velocitat i tenen el poder econòmic i polític. Entenen molt bé que el problema no és només dels governants, quelcom inèrcia queda patent en l'espectacular fracàs de moltes cimeres de la COP, inclosa la darrera del clima a Sharm el-Sheikh-, sinó del sistema econòmic vigent (és a dir, el capitalisme industrial modern). Aquesta conscienciació es veu reflectida en el lema d'innumerables manifestacions des de la Conferència de Copenhaguen del 2009:
Canviem el sistema, no el clima!!!
Perquè, como resumeix perfectament Greta Thunberg: “Es matemàticament impossible resoldre la crisi climàtica dins del actual sistema polític i econòmic”. Greta Thunberg -titllada de bruixa pels fatxes, neofeixistes i reaccionaris de tot vessant, ha desenvolupat innegablement un paper catalitzador en la mobilització dels joves pel clima. La seva crida de l'Agost del 2019, a una vaga climàtica mundial fou seguida per 1,6 milions de joves en 125 països i la crida del 20 de setembre de 2020 ¡per 7 milions!
Pot esser que la pandèmia hagi minvat aquesta mobilització, però està tornant a reviscolar, de mil formes diferents: Divendres pel Futur, Vaga Mundial pel Clima, Rebel·lió contra l'extinció, Joves pel Clima, etc...
Resumint l'estat d'ànim d'aquesta generació, Greta Thunberg va dir fa poc: “No ens rendirem sense lluitar”. Aquesta determinació dels joves és la nostra principal esperança per evitar l’ensopega ment. Així i tot encara n'hi ha que segueixen tocant a l'orquestra mentre s'enfonsa.
Miquel Estelrich Bestard
