per Miquel Piris



Amb el desordre climàtic esborrant les estacions, cada any és més difícil notar que arriba Nadal. Del torró al supermercat no te’n pots fiar perquè ja el posen el mes d’agost. El signe més clar que estam a punt d’entrar a la marató nadalenca és l’aparició persistent d’anuncis de perfums al televisor. La qüestió és que el vint-i-cinc de desembre s’acosta, un decem que en llatí vol dir deu. I és que Juli Cèsar i August van voler el seu mes (juliol i agost), i el deu es va transformar en dotze. Per tant, el Messies va néixer el 10 o el 12? Els científics (aquí el columnista s’espolsa les culpes) diuen que ni tan sols tenen clar l’any. I és que no existeix ni un sol document que demostri que una de les figures més influents de la història va existir realment. Per a més inri, no va deixar escrita ni una sola paraula. Per això els cristians necessiten la fe, en grans quantitats. No els ho posen gens fàcil.

Sant Pau va ser el primer que va escriure sobre Jesucrist, però va basar els seus escrits en el testimoni dels deixebles de Jesús uns 30 anys després de la seva mort. Com que en aquella època Villarejo encara no gravava les converses, tampoc tenim dades fiables sobre la veracitat del que va explicar aquest degà del periodisme, no sabem si era un Ferreras o un Inda qualsevol. En tot cas, durant bona part dels 2000 anys que dura aquesta història, qui va guardar els textos i s’ocupà de la seva còpia ‘fidedigna’ va ser la mateixa Església, aquesta entitat que ara s’ha convertit en una empresa d’okupació amb més de 34.000 immobles immatriculats. Amb aquestes apropiacions no volen sufragar el cost de la Cope o 13TV. Aquests canals on prediquen amor els millors intel·lectuals del neofeixisme ja compten amb un generós pressupost que surt dels 12.000 milions que l’Estat espanyol paga a l’Església anualment. Tenint en compte les idees de Jesús, amb tants milers d’immatriculacions el que deuen cercar és regalar una casa a qui la necessiti. Però clar, amb més de 41.000 desnonaments anuals del govern més progressista de la història, no arriben i per això se les queden totes.

Ara, tampoc és qüestió de carregar-nos aquestes dates de felicitat, comunió familiar i amor universal. Per això ja tenim a Borrell, Ayuso, Abascal, Putin i companyia. Pensau que el fet que hom pugui publicar els paràgrafs anteriors ja és motiu de joia. L’autor, en canvi, no s’atreveix a dir ni pruna sobre l’absolució de Cursach no sigui que acabi plorant disculpant-me amb un parell de cornades.

 
Miquel Piris