Presentació de Josep Terrassa del llibre: "La meva Cala Rajada" d'Antoni Coix

Per la meva manera de ser i tarannà valor moltíssim que, en una societat tant poc exigent com la nostra, hi hagi atreviments capaços de qüestionar allò que sembla inamovible. Els treballs de caire històric responen, com no podia ser d'altra manera, a la necessitat d'explicar el passat; però, més enllà d'aquest fet lloable, cal ser decididament exigents i creure que sempre tenim a l'abast un relat més realista i convincent; una aposta que no té més pretensió que fer una passa endavant.

La saviesa popular calarrajadera explica que la gent de la mar que a mitjan segle XIX migrava a Capdepera procedent d'altres indrets de la costa mallorquina (Valldemossa, Alcúdia o Palma) o feien per poder seguir pescant. Cal qüestionar-ho. Aleshores no existia un mercat local, el peix no tenia sortida ni tampoc preu per manca de compradors. Els motius que els atreien i convidaven a quedar-se cal cercar-ho en un conjunt de petites coses que, sense sortir de la pobresa, permetien sobreviure. Molts s'embarcaren en vaixells destinats als transports de mercaderies que feien rutes entre els principals ports comercials de la Mediterrània occidental; ocasionalment ferien contraban i qualque jornal; les dones i els fills treballarien obra de pauma; ja a final de segle es dedicaren a la pesca i exportació de la llagosta.

La contarella que explica l'origen de l'epidèmia de pesta bubònica que assotà la comarca de Llevant l'any 1820 també cal ser revisada. Conta que un dia del mes de maig de dit any un pastoret trobà el capot d'un mariner recentment enterrat a una platja de Son Servera; manipulant aquell drap rebé la picada d'una puça que l'infectà amb el bacteri portador de la pesta. En aquell temps quan un mariner finava a bord d'un vaixell navegant per alta mar el seu destí era ser llençat a la mar; desembarcar un cadàver del qual es desconeixia la causa de la seva mort era perillós i origen d'un possible contagi. En un cas com l'esmentat el vaixell s'havia de dirigir cap a un port que disposàs de llatzeret on passar la quarantena. Aquesta incongruència i altres interrogants fan pensar que molt possiblement l'origen de l'epidèmia fou un desembarc de contraban.

En la vida del pescador o mariner del segle XIX s'esdevenia que des de ben jovenet ja entrava en contacte amb el contraban. L'origen d'aquell lligam entre la gent de la mar i el comerç il·lícit l'he situat a l'any 1802 quan Menorca perdé la sobirania anglesa per passar a ser espanyola. Fins aleshores Maó havia estat un important port comercial que abastia de queviures a la flota anglesa del Mediterrani, a la població menorquina i a altres indrets de la costa mediterrània espanyola, entre els quals estava Capdepera. Recuperat el domini sobre Menorca el govern espanyol prohibí la importació de gra estranger per donar sortida comercial al gra procedent de Castella; una quimera impossible de realitzar per les males comunicacions entre l'interior del país i la costa. Davant la manca de sortida comercial la flota maonesa es veié abocada, per a sobreviure, al comerç il·legal, és a dir, al contraban.

Ja aleshores una part del gra que importaven els maonesos procedia d'Ucraïna i era embarcat en un dels ports del mar Negre que aquests dies bombardegen les tropes russes.

En els seus inicis el contraban fou un recurs al qual s'adreçarien les autoritats dels municipis costaners per aconseguir uns aliments imprescindibles i superar l'assot de la fam en els anys de males collites. Per a una part de la població el contraban sempre ha estat vist amb bons ulls en els moments de crisi alimentària, econòmica i demogràfica. En aquells anys els propietaris del vaixells destinats al comerç il·legal pertanyien a companyies foranes.

A finals de segle el contraban ja era tot una altra cosa; els organitzadors eren comerciants locals que ambicionaven l'enriquiment i actuaven perversament; sabien que quan una economia de base agrària entrava en crisi, quan era més costós comprar els queviures perquè escassejaven, aquests pujaven de preu; una perversió pròpia d'un mercat descontrolat que els comerciants contrabandistes sovint agreujaven reduint l'abastament a les botigues i aprofitar la desesperació i propagació de la misèria per    incrementar els preus. Una estratègia que a Capdepera va seguir en Bartomeu Servera Piricus a la darrera dècada del segle i posteriorment en Joan March. Actualment aquesta manera de tensar el mercat es consideraria un delicte però llavors les institucions governamentals eren febles o es desentenien del problema.

A les dues primeres dècades del segle XX, malgrat els esforços per disposar d'una flota comercial pròpia, Cala Rajada era un llogaret on les famílies vivien en la pobresa i amb un futur incert; seguien sense port ni possibilitats de comercialitzar el peix. En aquell context social la figura de Joan March era vista com l'única que podia aportar les solucions que reclamaven. A partir de 1923 el magnat guanyà totes les eleccions en les quals va participar.

Un dels principis econòmics de Joan March era que hom tenia un preu i que el problema estava en    escatir si calia assumir el cost del suborn. El magnat sempre va actuar en benefici propi. March fou, segurament, l'empresari espanyol més poderós    del segle XX, però cal recordar que no destacava per les seves innovacions tecnològiques ni per la qualitat i competitivitat dels seus productes sinó per les continuades il·legalitats que cometia fent contraban, per exemple, i pels generosos suborns    amb els quals comprava agents de l'ordre públic i personalitats en el poder per tal d'aconseguir el seu favor.

El passat necessita ser revisat i qüestionat contínuament. La Història ens ofereix la possibilitat de fer-ho i això és el que he intentat amb la meva aportació al llibre. Ara cal que sigui encertada i plaent al lector.

                                                                                                                                                                                    Cala Rajada 17 de juliol 2022