He quedat amb n’Eva per parlar de la Capdepera que vol. A l’hora de concretar el lloc on mantenir una conversa m’ha sortit el dubte d’on quedar. Per què? Me veia a una terrassa qualsevol fent un cafè amb continues aturades degudes a les salutacions a la gent del poble. Es difícil caminar pel carrer amb n’Eva sense que s’aturi a saludar. És com si conegués tothom. Així que, dóna't que avui ha sortit el sol després de dies de pluja, ens anem vora la mar a parlar tranquils de la Capdepera que volem.
És una dona afable que desprèn humanitat i interès real per la vida dels seus veïns i ho reflexa cada dia. Una de les seves preocupacions és el jovent des poble, des de l’educació que han de menester fins al seu oci i necessitats. És una dona de poble en tant que entén i viu amb el ritme que transcorr la vida a Capdepera, i per tant, la seva visió me pareix interessant per que ve a completar diferents perfils d’aquestes converses que fem.

- Eva, com t’agradaria que fos Capdepera d’aquí vint anys?
- No llevaria res. Si tornàs enrera hauria coses que no feria, però, ara som aquí i d’aquí hem de partir. Més que pensar en obres o coses concretes jo posaria més s’accent en la gent que viu al poble. Un poble és un espai però sobretot és la seva gent. M’agradaria que la gent fos més familiar. Que ens preocupem dels altres sabent diferenciar entre tenir interès per la vida dels veïns i fer els comptes als altres. Saber qui son els nostres veïnats, les seves preocupacions i les seves alegries. De qualque manera ens ha tocat viure durant el mateix temps al mateix lloc i aquest fet, crec que l’hem d’afrontar des de la convivència i la solidaritat. Per tant saber qui son, que nomen, que els preocupa... Per jo és més important pensar en com ha de ser la gent des poble que com ha de ser el poble. En definitiva, m’interessa més ser poble, ser comunitat.
Crec que els valors que tenim a casa han de passar als nins. Ara es perden perquè dediquem massa temps a la feina i deixem massa temps els nins a la TV, ordinadors, ....
Hem de transmetre que els nins estimin Capdepera. Que ho coneguin i ho estimin. I això forma part de l’educació. A mi m’agradaria que els nins d’avui, d’aquí vint anys coneguin els seus veïns i es preocupin per ells. Que siguem un bon poble per viure.

- Però, per per fer poble hem de menester espais de trobada, no?
- Val. Però no només. Saber quins son el teus veïns de carrer no depèn més que del teu interès per ells. És més fàcil si és un carrer de cases que no d’edificis d’habitatges. I sobretot és més fàcil si no hi ha massa mobilitat de la gent i vivim sempre al mateix lloc. El tipus de vida, els preus dels lloguers... no ho facilita

- Jo pensava en parcs, places...
- Ahh! D’això en fan falta.

- Fa 50 anys, a Capdepera nucli, havia les mateixes places que ara i un parc. Avui, a més de la zona de jocs de Son Gargori hi ha el mateix que fa 50 anys. I la població no és la mateixa. I no havia els mateixos cotxos cosa que permetia major ús dels carrers pels nins.
- És vera. L’espai no s’ha adaptat a les necessitats que tenim. També ha canviat que avui ses padrines fan feina fora de casa. Quan era petita jugàvem al carrer. Tant al carrer Baptista com a Cala Rajada quan estava amb els padrins els caps de setmana. I al carrer ens ajuntàvem tots. De referència sempre havia qualque padrina per si de cas. Avui és més complicat. El fet que, per circumstàncies, jo hagués compartit carrer amb altres nins de Capdepera i de Cala Rajada a mi em va possibilitar conèixer molta gent des poble. Em va enriquir.
Avui son les activitats extraescolars les que poden ajudar a interrelacionar la població jove de Capdepera i Cala Rajada. Canyamel, Font de Sa Cala i Cala Mesquida son nuclis més petits que necessàriament tenen a Capdepera o Cala Rajada on fer activitats. Les festes, les activitats esportives, s’Institut... son l’espai en comú.

- I amb la comarca?
- El jovent ha perdut, en part, la relació amb els de la comarca des de que no hi ha un institut únic, com un temps Artà o Manacor. Ara és la diversitat d’oferta dels diferents instituts que fan que alguns joves es moguin dins la comarca. El problema és el transport. Anar cada dia a Portocristo obliga als pares a tenir cotxe i poder fer-ho. És un problema serio.
El transport és un dels problemes del poble. Amb l’entorn i al poble també. Podem anar caminant de Capdepera a Cala Rajada o s'enervés. Però aquesta o el cotxe no pot ser la única oferta. Com dus als nins a determinades activitats si no hi mitja de transport més que el cotxe? 

- Quins son els equipaments o projectes que els propers vint anys s’haurien de tenir?
- Crec que fa falta un espai pels adolescents. Complementari al Centre Jove. Un espai una mica més obert, amb una supervisió bàsica però sense la necessitat de personal que ho dugui. Hauria de ser un espai per trobar-se els joves, amb certa supervisió però com a un espai obert a la iniciativa dels propis joves.
Una altra qüestió que crec que és important és que els camins que uneixen els nuclis puguis anar-hi caminant o en bicicleta sense perill. Tenim camins que son un luxe i no podem anar caminant sense corre perill. La carretera del cementiri, la de Canyamel, del camp de futbol a Sa Pedruscada, Cala Mesquida, de Son Moll a Sa Font de Sa Cala... son camins únics que son un luxe per fer-ho caminant. Bastaria amb que no siguin tots els camins bidireccionals al trànsit. És a dir, el mateix ample de camí, reservant un espai per anar caminant i d’una sola direcció de trànsit. 

- El cotxe és un problema?
- Dins el nucli crec que hem d’anar caminant. Anar de ca meva a sa plaça en cotxe és una barbaritat. Hem d’anar caminant i no fer-ho tot en cotxe per després cercar temps per fer esport. Per mourer-te de nucli a nucli s’ha de menester el cotxe. Però una vegada que has arribat allà on vas: aparcar i tot caminant. Aparcaments i certa obligació per deixar-ho aparcat i caminar. Això si, amb arbres, que cada vegada tenim menys arbres al poble. Puc entendre que els pins donen problemes però no hem de substituir els pins per rajoles. Els arbres fan un entorn agradable i amable per viure que anima a sortir i trobar-nos.
Teníem un poble que era per enamorar-se d’ell. Mira, tenc la curiositat de demanar als que han vengut de fora, per quin motiu han volgut fer el projecte de vida a Capdepera?. Molta de la gent han vengut de vacances i han quedat o a fer feina i han quedat. Perquè aquí els hi demano? I me contesten per que es varen enamorar des poble. Avui és més complicat enamorar-se des poble. Per tant hem de fer el poble més guapo també. I els arbres son importants.

- Com veus el Turisme i la resta de sectors.
- Curiosament el Covid ens ha duit millor turisme. Crec que estaria bé que així continuàs. No crec que sigui fàcil decréixer. Si crec que no hem de créixer més. Tancar negocis o decidir quins sectors s’han d’anar des poble perquè hem de decrèixer és complicat.
La pesca i l’agricultura m'agradaria que formassin part de la nostra vida. Si és així la nostra qualitat de vida millora per que els seus productes son bons i sans. Ara bé, veig complicat que continuí havent joves que prenen la decisió de dedicar-se a la pesca o a l’agricultura. Son feines molt rostides, complicades, poc agraïdes. Crec que ja no tenim un dels molls més joves de Mallorca.

 Vull afegir que m’agradaria que dins aquestes entrevistes hi puguis incorporar els joves. Tenen molt a dir.

- Síii, i tant!. El que passa és que m’està creixent la llista de gent amb qui conversar. Tenc molta gent amb la que m’agradaria parlar. Algunes aparaulades i tot. El ritme d’anar publicant cada 20-25 dies una conversa és un ritme que de moment puc dur, però no don per més. Esper que ho pugui mantenir i a més cerquem altres maneres de fer públic els somnis de més gabellins.

Ara anem a concretar Eva:

1- Somni respecte al poble.
En diré dos.
L’espai obert per adolescents i joves. Aquest espai on trobar-se del que parlava.
 I el segon és el de fer unidireccional al trànsit els camins que van d’un nucli a adaptant un espai per caminar que tingui arbres.

2- Somni sobre la població
No hem de seguir creixent en població

3-  La dinàmica des poble
La relació entre veïnats, la preocupació per l’altre que viu vora noltros hauria de ser una senyal d’identitat del nostre poble.