En gairebé un mes, milions de famílies s'han quedat sense ingressos i ja no poden omplir la senalla de la compra, pagar el rebut de la llum o el lloguer, un còctel perfecte per als plans de l'extrema dreta populista.
La crisi econòmica esdevinguda per la pandèmia del maleït microbi està deixant la major recessió des d'aquell famós "crac del 29". I possiblement situarà a Espanya dins la major depressió, semblant a la que va suposar la nostra esgarrifosa Guerra Civil. La producció caurà molts de punts, l'atur segurament pujarà per damunt del 20% i la desigualtat entre les classes socials assolirà quotes difícilment imaginables.
L'escenari que li espera a l’Estat és dramàtic i no pareix que la solució vengui només per la unitat dels partits polítics, tenint en compte que per a la extrema dreta, allò prioritari no és que l'epidèmia minvi sinó la de fer caure el "Govern sociocomunista i separatista", sortit de les urnes a les darreres eleccions generals.
El president Sánchez no pot comptar que la seva proposta d'uns idíl·lics "Pactos de la Moncloa" tirin endavant, llevat de sorpreses de darrera hora. Com tampoc pot esperar que la dreta extrema o l'extrema dreta les hi donin suport. I el president Sánchez no ho pot tirar endavant perquè tres milions de treballadors coberts per ERTOs després del estat d'alarma i l'aturada de la activitat econòmica no essencial, es troben en una situació desesperada, així com més d'un milió de famílies que han d’omplir la senalla de la compra, pagar els rebuts del aigua i la llum i fer front a la hipoteca o el lloguer. La supervivència de totes aquestes persones, confinades avui a ca seva com una mena de malson terrorífic per mor del maleït microbi, perilla greument si no els hi arriba ja l'esperat "Escut Social". O el Govern mou fitxa sense més dilació o mig país començarà a passar fam, amb tot el que això suposa d'indignació i convulsió social, un còctel perfecte perquè la democràcia entri en crisi i torni a sortir amb força l'extrema dreta.
En aquest context dramàtic, amb la manca d'un consens entre les forces parlamentàries i els agents socials (patronal i sindicats), les polítiques de cobertura assistencial proposades per Pablo Iglesias es configuren com una qüestió de vida o mort per a milions de ciutadans. El famós "Ingrés Mínim Vital" no pot arribar d'aquí uns "mesos", com diuen determinats ministres. Llavors serà massa tard. La població necessita ja aquests doblers, senzillament per poder fer front a les seves necessitats vitals més bàsiques. I no n'hi ha prou amb un simple ajut de 500€. Aquesta xifra és irrisòria si es tracta que pugui sobreviure una família mitja formada per un matrimoni amb dos fills. Tot el que no sigui un ingrés proper al salari mínim interprofessional, mentre duri la pandèmia, serà com fer retxes dins l'aigua. I convé tenir en compte que aquests ingressos no només són necessaris per a que milions de ciutadans no passin fam, sinó per a seguir mantenint l'activitat econòmica per tot arreu, el consum i, per tant, la producció de les empreses i el malmès mercat laboral.
Emperò no n'hi ha prou amb l'establiment d'un Ingrés Mínim Vital per a les persones sense recursos. També es fa necessària una taxa Tobin, un impost a les transaccions financeres, que carregui les rendes més altes i les grans empreses i corporacions. La mesura, batejada per la ONG Oxfam com a "Impost Robin Hood" (per allò que té d'espargiment de la riquesa entre rics i pobres), fou proposada pel diputat Íñigo Errejón, fa uns dies, en el Parlament, durant la sessió de control al Govern, i l'Executiu de coalició no l'hauria de rebutjar. L'eina tributària que fou proposada per l'economista nord-americà James Tobin cap el 1971, és una idea reviscolada pels moviments antiglobalització i els partits de la nova esquerra del segle XXI.
Aquest impost podria carregar fins amb un 0,2% les grans operacions del sector financer. Amb aquest recapte, previst en quasi mil milions d'euros, es podrien sufragar els ajuts socials tan necessaris. A la taxa Tobin hi podrien afegir-se altres com la taxa Google, que carregaria amb un impost especial al gegant de les telecomunicacions.
Tot això no necessita el consens de les dretes, que per descomptat ja sabem que tindran cura dels interessos del gran capital. Però, almanco, requereix d'un acord del Govern. Les dues ànimes del Consell de Ministres (PSOE-UP) haurien de tancar files al voltant d'aquestes mesures impositives progressistes, que no tenen altre finalitat que la de salvar vides humanes.
Malauradament, la pitjor notícia s'ha anat confirmant. La darrera setmana el vicepresident de Drets Socials, va plantejar una proposta de ingrés mínim vital "pont" mentre es tramita una renta de caràcter permanent dotada amb uns 500€ mensuals. Així i tot, ministres com la vicepresidenta d'Assumptes Econòmics, Nadia Calviño, i el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, han tractat de "refredar" l’iniciativa. També la ministra de Hisenda, María Jesús Montero, s'ha afegit al bloc dels "prudents" assegurant que l'ingrés mínim vital veurà la llum "en uns mesos". On estaran tots aquets milions de ciutadans necessitats, que esperen l'ajut com aigua dins un desert, d'aquí uns mesos? L'estómac no entén de terminis. Els nins no entenen de política. Tractar de defendre rigorosos equilibris pressupostaris en aquestes circumstàncies, dramàtiques per a la ciutadania, no és un afer assumible des del caire ètic i polític. S'ha de fer despesa damunt el que s'hagi de fer despesa, sense reparar en dèficits ni en xifres macroeconòmiques, tal com ve repetint el mateix Sánchez. Tota criatura vivent serà acuradament recollida i reviscolada pel feixisme.
L'ùnic camí possible per evitar que el país s'esbuqui socialment és el que marca Pablo Iglesias: "És urgent un ingrés mínim vital pont, i tenim que dur-lo a terme el més aviat possible per donar seguretat a les famílies i per que ningú quedi enrere", va escriure pel Twitter el vicepresident del Govern. Si Pedro Sánchez comença a escoltar a la seva esquerra i s'oblida de les pressions de la patronal, de les dretes i de la vessant més neoliberal del seu gabinet, milions de ciutadans, els més vulnerables, sortiran vius d'aquesta. Si no, només ens espera un infern d'aturats, famèlics, coes de beneficiència i desesperats disposats a votar a qualsevol “salvapatries” que l’ofereixi un bocí de pa.
