Avui (dia 8 febrer ) hem estat a una escola de sords-muts a un campus de la Fundació increïble, amb una disciplina i educació que sembla que neix d’ells mateixos de forma espontània per què és una gent tant i tan tranquil·la que jo estic al·lucinant la veritat. He apadrinat un nin, així, dit i fet. Ha vingut amb la mare, pobre a més no poder però amb una alegria i una senzillesa. I tot ho  fan així, no tenen presa (evidentment si quedam a les vuit i mitja són les vuit i mitja, però si són les nou no passa res!). Avui vespre hem pogut fer un gran espectacle entre els nins i el Cor de dones, davant n’Anna Ferrer la presidenta, que ha tornat a parlar amb nosaltres (ahir van tenir una xerrada amb ella). Amb poc mitjans hem pogut fer un gran concert i més que per nosaltres, pels nins i nines amb una quantitat de danses i balls per nosaltres i tots  conjuntament. Estam esgotades però ho duim molt, molt bé.

Amb la calor ens fa anar amb mica d’estrés com allà, però quan veiem aquesta gent que només té una bicicleta o una moteta amb pare, mare, dos fills petits davant  un darrere tan feliços i fora frisar. Només amb una bocinada s’arreglen i no necessiten semàfors, ni municipals... Són moltes coses que veus i pot ser les viuré més  quan torni i us la podré contar.

Demà anem a una escola de cecs, realment fan molta feina. Cinquanta anys pareixen molts, però cal pensar que al principi van estar 15 anys que el govern no els deixava actuar,  de fet els va expulsar d’aquesta regió. Jo som testimoni, com altra gent de Capdepera que ha vingut i els qui  m’acompanyen que realment és fàcil fer feliç una persona. Demà els pintors inauguren i nosaltres ja farem poca cosa, però continuarem dos dies més.

També han vingut empresaris per poder seguir financiant projectes.

Hem estat en Anantapur, una ciutat bulliciosa però pobríssima, és del més pobre d’aquest districte.

Just acabam de fer el macro-concert però encara ens queden dos dies d’activitat intensiva.

Una abraçada forta!