Flastomies al carrer i a la caserna
per Climent Garau
Flastomies al carrer i a la caserna
per Climent Garau
En primer lloc vatua ve a ser una deformació de voto a. Voto a Déu, voto a Cristo i ben aviat la Santa Mare Església va entendre que allò tenia una mar de fons que, com a mínim, contenia irreverència per llarg i així és que s’intentà trobar una manera de treure ferro a la cosa. La realitat era i és que això del flastomar no hi ha qui ho aturi, convenia trobar una forma de renegar més adequada a la correcció, ben necessària per al bon conviure.
Els succedanis mai deixen satisfet al flastomador de pura sang, però, ves quin remei! Ben aviat sortiren els: vatua dena, vatua dell, vatua redell... No som home de cafès ni de passejades llargues, però a vegades hi ha qui tomba el coll a la xafarderia i si l’he de deixar satisfeta, em cal parar bé l’orella al que se sent a peu d’obra o del tall que sigui. La meva experiència del que vaig sentint m’ha fet veure que avui no hi deu haver tan bons flastomadors com abans, avui es flastoma molt de rutina i les flastomies, renecs i vatues són molt com a frases fetes. El que deia: hi ha poca inventiva. Els temps passats sempre són els millors!
Tanmateix sempre se sol flastomar amb molta rotunditat, per això és que en els oficis on domina la percussió, com és el cas dels picapedrers, barrobiners o margers, que a força de manejar el martell de tant en tant se solen fer qualque mostela, els renecs hi sonen amb més rotunditat i freqüència.
I ja que ha sortit això de la rotunditat, vet aquí que on he sentit els renecs més sucosos i de millor qualitat flastomadora ha estat en l’àmbit de la caserna, allà sí que s’estila una manera de parlar, vull dir de donar ordres, absolutament rotunda, més rotunda que en cap altre ofici o professió del món.
Les paradoxes en el món de la flastomia: me’n record d’un militar mallorquí, que em sembla que arribà a general i tot, que era un excel·lent flastomador. A aquell militar el vaig conèixer formant part amb ell i altres persones creients d’un curs sobre Bíblia i em causaren una gran impressió els seus coneixements sobre les Sagrades Escriptures, coneixements profunds que demostraven la seva sensibilitat i el nivell alt de la seva creença. Amb tot i això, no és que vatuejàs davant noltros, però els seus subordinats contaven que quan es trobava a l’ample dins la caserna, amollava els cans i era gros!
En els meus temps de vida militar obligatòria, em tocà ser artiller i, precisament el dia de St. Pere, estàvem preparant les eines per a fer pràctiques de tir; els canons tenien la tasca d’arranar un parell de quarterades de la Serra de Prades, això cau per devers Tarragona. Tot i que era una bateria motoritzada, els canons anaven a fer la guerra colcant damunt camions, però el capità colcava damunt un cavall. Una bella estampa la d’un capità que comanda la seva tropa de dalt d’un cavall roig, quina elegància la d’aquell genet...! Tot estava a punt per a començar aquella jornada bèl·lica.
a tòrcer el coll fent-li prendre un aire d’altivesa i gran arrogància, formaven una bella estampa. Quina imatge tan de guerra encesa! Mentre arribava el punt culminant d’aquell exercici, capità i cavall s’espassaven els nervis anant d’un cap a l’altre just davant mateix dels canons, i en una d’aquestes passades els quatre canons es posaren a canonejar al mateix temps. Cavall i genet sentiren la remor de ben a prop! A tots els qui miràvem la feta ens agafà un atac de rialles de veure com el cavall es desbocava i el capità no trobava forma d’aturar-lo. El capità passà per davant noltros, damunt el cavall desbocat, fet un nero, la seva mirada feia veure un cel de núvols negres i espessos i un infern ple d’amenaces. Amb tot i això, al nostre capità li vingué la flastomera i començà a esbravar-se amb tota l’ànima: Tambor Canalla... me cago en San Pedro...! Encara ara no sé quina culpa tingué el tamborer, ni quina San Pedro i més que era el dia de la seva festa. Quan hom hi pensa una mica, resulta certament molt i molt enigmàtic el perquè i el quan això del flastomar...
Bunyola, 24 d’agost de l’any 2007
