Satyagraha:

una vacuna contra la violència

La Biblioteca del Golea (29)

L’Editor dels Bous a vegades ens sorprèn amb les seves edicions i, com qui no vol la cosa, se’ns apareix amb uns llibrets que pesen molt més que no ho fa el paper en el qual estan impresos.

És el cas d’aquest llibret d’Edmond Privat, un suís francòfon que va ser amic i admirador del personatge, de Gandhi, del campió de la no-violència, de la Satyagraha. El llibre té, a més, una altra singularitat, i és que està escrit en esperanto, una llengua universal que va tenir predicament i pràctica entre alguns gabellins. Entre la part «rara» dels gabellins, és clar!

No faig comptes parlar amb excés d’aquest llibre, però no perquè no valgui la pena –que ho val, i molt!– sinó perquè senzillament vull recomanar amb insistència que tothom que tengui ocasió el llegeixi i, si no sap com aconseguir-lo, el pot comanar a la llibreria, a la biblioteca o els dissabtes poc després del missudia a can Patilla, si és que l’amu en Xiscu, seguint ordres directes de la seva màquina registradora, no decideix tancar-lo abans de l’hora de prendre cafè.

Evidentment, el llibre no ens conta res de nou, però té una manera tan senzilla d’explicar la vida, el pensament i l’acció de Gandhi, que ens deixa bocabadats i, per tant, ens deixa la sensació de què la humanitat no ha après res si continua ignorant «la força de la veritat», la Satyagraha: «que els revoltats resisteixin amb fermesa la injustícia, refusin la submissió, però es carreguin sobre si mateixos el sofriment en comptes de fer sofrir el contrari... De cap manera es tracta d’obediència sinó, al contrari, de resistència sense por i sense violència».

Això me du a una altra percepció i de comprensió molt més profunda dels nostrus presus polítics, republicans per a més senyes. Si el seu sacrifici no commou les consciències de tota la societat, és que som una societat morta. La Índia va demostrar molta més saviesa i humanitat davant el repte d’encarar la violència colonial amb una actitud de desobediència exempta d’odi i molts britànics van admirar Gandhi per això. Jo admir, ara més que mai, els presus i els exiliats perquè ara entenc millor el missatge que ens volen transmetre: no podem defallir en la nostra lluita per la llibertat, però tampoc no podem caure en les provocacions que ens causa la violència policial i judicial del nacionalisme espanyol i el silenci còmplice de gairebé tota la societat espanyola, en el millor dels casus. Gandhi pensava que un dia els britànics entendrien que els indis, fossin hindús o musulmans, mereixien la llibertat que els britànics volien per ells mateixus, però noltrus no podem pensar així: la majoria social espanyola està demostrant que no pot consentir la nostra llibertat ni tampoc la seva. Si més no això és el que es desprèn de l’opinió publicada i a vegades no sé com interpretar el silenci dels altres, dels «demòcrates» espanyols. Els catalans aquests darrers anys, potser sense saber-ho, hem aplicat els ensenyaments de Gandhi en la nostra lluita per la llibertat i això sembla que ha posat dels nirvis al nacionalisme radical que s’ha apoderat de les estructures de l’Estat espanyol i, per tant, ens indica que anam pel bon camí.

La societat espanyola, si més no la que es veu als seus mitjans de comunicació, està malalta de xenofòbia i noltrus, els republicans, no podem pagar amb la mateixa moneda, perquè Catalunya, després de més de mil anys d’història, no pot acabar assemblant-se als seus opressors. La societat espanyola ha de ser un mirall en el qual es reflecteix tot allò que mai hem de voler ser. I així ha de continuar fins a la llibertat o la mort.

No ho dic jo, ho diu la Satyagraha de Gandhi.

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

Edmond Privat, Vida de Gandhi. Documenta Balear, 2018.
Versió catalana d’Elisabet Abeyà.