Controvertit i difícil es presentava l’any 1975 del passat segle el problema del naixement en situació il·legal d’una criatura. L'ombra terrible de l'avortament donava lloc a innombrables consideracions morals arran del fet. Una pel·lícula titulada precisament  El dret a néixer  feu època entre sentimentals, moralistes i legalistes, fins a desembocar al laberint de la legitimitat o il·legitimitat  de l'avortament i la famosa píndola anticonceptiva.

La tecnologia provocaria més endavant un nou problema, el seu vessant més obscur: el dret a morir. En efecte, els avenços de la tècnica clínica permeten mantenir una persona en estat de coma (mort aparent, també s'anomena) durant temps indefinit, mitjançant complicats aparells connectats als òrgans més sensibles del pacient.


Karen Quinlan

Aquest fou el cas d’una jove de 21 anys, Karen Quinlan, en estat comatós des de sis mesos enrere a un hospital dels Estats Units. De complexió atlètica, quan va entrar en coma, Karen s’havía convertit en un cos anyívol d’una trentena de quilos de pes, mantingut de forma vegetal mitjançant diversos aparells. El seu pare, catòlic, després de consultar metges i sacerdots, va arribar a la conclusió que era més moral i racional deixar morir Karen definitivament –  “si el Senyor així ho vol” –, posat que, segons els dictàmens metges, el desgast cerebral produït pel tractament feia impossible la recuperació de la seva filla. El pare, idò, va sol·licitar que Karen fos desconnectada dels aparells i restàs lliure, ens mans de Déu.

Però els tribunals no ho varen considerar així. A continuació d’un judici per aquests motius, que tingué ressò mundial, després d’escoltar el jutge una sèrie d’opinions mèdiques favorables i en contra, a més de testimonis religiosos de tota mena, dictaminà que la jove Karen havia de continuar encadenada als aparells que li subministraven una vida que, per vegetal que fos, era “vida”. D’una altra manera – afirmava el jutge en un llarg informe – el fet s’hauria de qualificar d'homicidi o, en tot cas, com a eutanàsia, la qual cosa tampoc estava permesa al seu país.

En conseqüència, malgrat el desig dels pares de Karen que la seva filla “descansàs en pau”, fou condemnada a seguir junyida a la tècnica fins que el seu cervell o el seu cor manifestassin la darrera paraula. En va es feren al·legacions, amb subtileses, per a pal·liar la decisió del jutge. Ni la idea d’una eutanàsia passiva, ni la diferència esgrimida entre “matar i deixar morir”, ni l'exemplificació de casos inversemblants pogueren tòrcer la decisió judicial. Karen, idò, fins nova ordre, viuria, convertida en una espècie de fetus premortal, fins que es produís la mort real, la qual cosa va succeir, 10 anys més tard, l’11 de juny de 1985, després d’una dècada sense respiració assistida i  amb alimentació artificial.