Quan jo intentava trencar la closca de l'ou infantil, mirant de definir, com han fet sempre els adolescents, una personalitat pròpia, una passa més enllà de la que els pares havien marcat, començàrem a notar les influències estètiques que arribaven d'una Europa de la qual ho havíem ignorat quasi tot fins aleshores. I una d'aquelles influències, probablement la més decisiva de l'època, la van constituir The Beatles, el grup que va revolucionar la música en els anys 60, però que va revolucionar encara més el look masculí. I tot va consistir, simplement, a dur els cabells llargs. Sí, una autèntica revolució. Nosaltres ens incorporàrem a aquella moda més o manco tímidament, ni Capdepera ni Cala Rajada eren Liverpool o Amsterdam, i no ens permetíem segons quins excessos. I aquí quedà la cosa i es pot dir que ha durat fins als nostres dies.

En qüestions de perruqueria masculina, ara mateix la influència – la tendència, que es diu – la marquen especialment els esportistes en general i els futbolistes en particular. Per bé que no es tracta d'una orientació precisa i concreta, sinó d'una multiplicitat de tendències. Podríem dir, que avui la tendència és la diversitat, el campi qui pugui i que tothom faci el que li vengui de gust, que al final deu ser el que més convé. Els futbolistes s'han convertit, amb moltes d'excepcions, en la millor demostració que a la gent ja no hi ha res que l'espanti – i motius hi ha, més d'una vegada, per sentir-se una mica esporuguits – i que per exagerada que sigui la imatge d'una persona, en general no provoca cap reacció de rebuig. No com quan nosaltres ens “oblidàvem” d'anar a la perruqueria i ens deixàvem créixer la llana del clatell.

I no dic res de tatuatges...

  

Dels futbolistes – estic parlant dels futbolistes d'elit, d'aquells que cobren sous milionaris –, davant les seves demostracions d'estètica capil·lar, se m'ocorren dues reflexions.

Primera, tenen molt de temps, moltes hores durant les quals no saben què han de fer del seu cos. Un parell d'hores d'entrenament cada dia i cap a casa. I com que en general no fan el dinar ni el sopar, ni solen aprofitar aquestes hores mortes per a estudiar una carrera universitària, es veu que a la perruqueria hi han trobat una bona manera de passar l'estona. I per la complexitat d'alguns dels pentinats que es poden veure pels camps de futbol, arreglar-se les grenyes els deu tenir més entretenguts que l'entrenament.

  

Segona, són com nosaltres quan volíem trencar la closca de l'ou, per bé que molts d'ells, a la seva edat, ja haurien de saber què volen ser de grans. Molts de futbolistes fan la impressió d'haver quedat instal·lats en una adolescència permanent, com si els costàs créixer. S'han de fer notar cada vegada que surten al camp, s'han de sentir admirats no sols per les seves habilitats amb el baló, han de reafirmar una personalitat que, diguem-ho, sembla tan canviant com la varietat dels seus pentinats.

      

I per acabar deman disculpes als fans d'uns ídols tan cridaners. Com he dit més amunt, que cadascú faci el que li vengui de gust, encara que darrere aquestes manifestacions capil·lars jo no hi sàpiga veure més que molt d'infantilisme, tan rics com són. En tot cas, el seu "exemple", sense que tengui un seguiment majoritari, sí que comença a fer forat en la societat i de cada vegada, pel carrer, es veuen més pentinats personalitzats, per dir-ho d'alguna manera. 

O – i això és el més probable – és que jo ja sóc un vell xaruc que té que dir de tot.