Divendres, 20 de gener, Sant Sebastià, i dissabte dia 21, fa fred i vent, i plou. Dies d'hivern de cap a peus, “de port i cova”, com deia mon pare. Res que no coneguem, tot i que aquests dies sempre ens semblin extraordinaris. Segurament voldríem poder posar el termòstat meteorològic als 24º, tot l'any, i amollar l'aixeta de la pluja quan més ens convengués, però, per sort, la cosa no va així.

Per afegitó, a ca nostra ens quedàrem sense tele i sense internet, suposam que a causa del temporal. Silenci absolut. Quin drama! En el meu cas, res que no conegui a fons, també. Vaig ser al·lot sense tele i amb poca ràdio. De fet, a cals padrins, on feia cap sovint, sense ràdio de cap casta. Llargues vetlades, dins la cuineta del corral, devora l'escalfapanxes. La nostra ràdio era el padrí Jaume, que llegia, xiuxiuejant, de manera pràcticament inintel·ligible, perquè no sabia fer-ho sense moure els llavis, fulletons que es lliuraven per entregues, “El conde de Montecristo” o “La dama de las camelias”, per exemple.

Ara llegim, almanco jo, amb banda sonora de fons. Amb el llibre a les mans, m'agrada posar-me els cascs i endegar la “meva” música, ara que triar és tan bo de fer. I tampoc m'importa llegir amb la tele en marxa a l'altre costat de la sala, amb algun dels meus néts mirant dibuixos. M'abstrec igualment.

Però aquests dies sense tele ni internet he llegit com si fos dins la cuina de cals padrins. Llegesc amb la imatge de l'escalfapanxes dins els ulls. A penes se sent cap renou, a no ser el dels arbres atupats per la ventada o el de la pluja batent contra els vidres de la finestra. I m'arriben veus llunyanes, però que sent com a molt properes: és el patiment d'homes i dones rescatats per Miquel Llull, o Imre Kertész, o Svetlana Aleksiévitx. Un patiment procurat per totalitarismes de distinta naturalesa, però que, en el cas de tots tres escriptors, els que més recentment han arribat a les meves mans, té com a denominador comú l'ofegament de la llibertat i l'anihilació de la dignitat de les persones, i, el que és encara més greu, de la vida mateixa. A Sense destí, l'obra mestra de Kertész, el protagonista recorda el seu confinament en el camp d'extermini de Buchenwald:“Cada dia em sorprenia alguna cosa nova, algun defecte nou i repugnant en aquell objecte cada vegada més estrany i més estranger que tanmateix havia estat un bon amic: el meu cos. No podia mirar-lo sense tenir un sentiment de desavinença, una esgarrifança d'horror. Per aquest motiu, al cap d'un temps vaig deixar de desvestir-me i de rentar-me.” Un testimoni demolidor que ens apropa a la perversió amb què els éssers humans podem arribar a tractar altres éssers humans.

Fa mal temps, però sempre ens queden els llibres. Llibres per a fer-nos feliços, però també per a recordar la nostra feblesa i la nostra capacitat de fer el mal. Llibres que, en definitiva, també ens recorden que és responsabilitat de cadascun de nosaltres evitar la presència, enlloc del món, de nous totalitarismes, de nous feixismes, de sistemes polítics en què la dignitat de la persona sigui ultratjada.