"Jo em referiré de la infinitud de la idea en l’espai, no en l’àmbit exterior, l’internacional, on va néixer, sinó en un espai proper, immediat, d’aquí al costat, que he estudiat: Artà...La col·laboració entre els obrers artanencs i gabellins en la celebració del 1r de maig va ser contínua des dels inicis".
A Capdepera, 26 de novembre de 2016.
Ha estat un plaer llegir el llibre de Miquel Flaquer, en Miquel Llull.
Fa temps que en Jaume Alzina, que féu la tesi doctoral sobre Població, terra i propietat a la comarca de Llevant de Mallorca, em digué que Capdepera era el més avançat del tres pobles de la comarca perquè tenia elements de modernitat que ni Son Servera, ni molt menys Artà, no tenien. Ja ho vaig entreveure quan en vaig llegir el resum que publicà el 1993, però amb el llibre d’en Miquel se m’ha confirmat.
És un plaer perquè mostra que a Capdepera hi havia un dinamisme potent de defensa dels interessos de les classes humils i que gosava desafiar el poder dels cacics.
I és un plaer perquè ha sabut trobar un títol tan suggerent en un article de Maria Vaquer, Raia, una dona singular pel fet de ser, en aquell temps i en aquest lloc, una veu que il·luminava els gabellins oprimits, i per ser això: una veu de dona, quan les dones eren, habitualment, éssers subalterns.
Sí, la idea és infinita, i la vida que proposa també. En Miquel parlarà, supòs, del que mostra en el llibre: la idea és infinita en el temps. Ja hi era en el seu naixement i ho ha estat en la seva expansió i ho serà mentre hi hagi relacions de poder que, com ara, creïn i mantenguin la desigualtat entre els ciutadans.
Jo em referiré de la infinitud de la idea en l’espai, no en l’àmbit exterior, l’internacional, on va néixer, sinó en un espai proper, immediat, d’aquí al costat, que he estudiat: Artà.
Aquesta naixença i expansió que en Miquel ha posat al descobert a Capdepera, tenia un correlat a Artà, amb matisos de diferències i de semblances, que potser ajudin a entendre el que he esmentat: la idea és infinita també en l’espai, i aquest és el seu valor, el seu triomf. Potser el contrast ens ajudi a entendre tant la particularitat com la universalitat de les idees, anhels i propostes de canvi del primers anys del segle XX.
A Artà també s’origina el naixement del socialisme organitzat a principis del segle XX: el 1902 ja hi havia subscriptors a El Obrero Balear. Hi havia entitats mutualistes d’inspiració obrerista i reivindicativa. El 1903 s’aprovaren els estatuts de la Federació Obrera que el 1904 tenia 47 afiliats. El 1905 s’inaugura el Centre Republicà Artanenc, el primer secretari del qual fou Antoni Massot Moyà, Notari, que morí el 1956 a Capdepera, on viu la seva descendència. El 1908 es va celebrar, per primera vegada, la festa del 1r de Maig i quatre mesos més tard ja es presentà oficialment la Federació Obrera Artanenca.
Entre els homes d’aquella primer Federació Obrera n’hi havia que s’implicaren fort en la lluita reivindicativa fins al cop militar de 1936, com Vicenç Miquel Piris que, els qui hem anat a Porreres aquests dies, potser hem vist, sense saber-ho. Potser algun dia ho sabrem.
La col·laboració entre els obrers artanencs i gabellins en la celebració del 1r de maig va ser contínua des dels inicis. En aquestes festes, a més d’actes públics al teatre i a la manifestació pels carrers del poble, es confeccionava una llista de peticions que es lliuraven a l’Ajuntament. No els feien cas, o deien que sí però donaven allargues, però si reuníssim totes les peticions dels socialistes tendríem una fidel radiografia de les necessitats de la població que eren sistemàticament desateses. Però aquesta relació és una prova de com la idea d’igualtat i fraternitat havia pres en un sector de la població que havia esdevingut conscient de la seva situació social i de ser subjecte de drets, de dignitat. I a més agosarat per plantar cara als poders que els oprimien.
Hi ha, però, matisos diferencials entre aquesta línia de creixement i expansió del socialisme entre Artà i Capdepera, segons el que he vist en la lectura del llibre d’en Miquel. Diferències i matisos que apunten a la modernitat que he esmentat
La primera diferència seria que no hi va haver una influència tan clara d’entitats equivalents al nucli metodista com hi va haver a Capdepera. Una influència que jo entenc que es manifestà en la tasca alfabetitzadora de l’escola, una escola que no ensenyava des de la religió, sinó des del dret a la formació en llibertat. En canvi a Artà les escoles eren sobretot religioses, doctrinals, i la pública era la germana pobra i empobrida des del poder municipal, com també va denunciar Maria Vaquer que passava a Capdepera. Tot i les tensions, Capdepera vivia en un clima de llibertat religiosa, o de diversitat si més no, i de pensament –pens en el nucli espiritista–, mentre que Artà vivia en un clima de control absolut per part de l’estructura caciquista integrada pels grans propietaris, amos del treball, i per l’església, en el terreny ideològic i de la moral.
Potser aquesta primera diferència n’explica una segona. A Artà no hi va haver plomes que –bàsicament a través d’El Obrero Balear–resultin comparables a Antoni Domínguez, Bartomeu Gili, Maria Vaquer o Magdalena Coll. Hi havia col·laboradors i corresponsals –El Obrero Balear, Foch i Fum...– però els seus escrits no tenien el poder orientador i de convicció que crec que tenien els dels vostres autors. Els de Capdepera signaven amb el seu nom, els d’Artà gairebé sempre usaven pseudònims.
I potser encara una altra. Al llibre en Miquel assenyala com la tasca de la congregació metodista propagant la igualtat de la dona pugui ser a l’origen de la constitució del Grup Femení Socialista, gairebé únic a Mallorca i d’extraordinària activitat, “orgullo de Mallorca, que disputa a sus hombres la supremacía de la actuación en la vida política, social y cultural, como en otros aspectos inherentes a la actividad del espíritu.” A Artà, no hi va haver, per tant, una figura femenina semblant a Maria Vaquer, Raia, o a Margalida Coll Alou i les companyes del Grup, tot i que també hi havia dones a primera fila dels socialistes artanencs. Sí que hi va haver, el maig de 1919, un intent per part de les dones socialistes d’Artà de constituir un grup femení a partir dels estatuts i l’experiència del de Capdepera, però no va quallar. I és cert, també, que a rel del problema de les subsistències, a partir de 1916, varen ser les dones d’Artà que feren manifestacions massives de protesta i en reclamació de solucions a la manca dels aliments bàsics.
Una tercera diferència la protagonitzaren, també les dones de Capdepera. El llibre d’en Miquel recull l’activitat de les dones en la indústria de la llata. A Artà també les dones es dedicaven a la llatra, bàsica com a complement de les tasques de fora vila. Però va ser un artanenc, d’origen gabellí, que establí la diferència. A les pàgines de la revista Llevant el gener de 1918 analitzà l’estructura econòmica d’Artà i marcà les diferències amb Capdepera i ho concretà amb la indústria de la llata i el paper de la dona. Deia “Mirem les al·lotes de Capdepera, les veurem polides i regalades; fines i airoses; presumides; es seus vestits tenen el tall de cosidora modista; els seus pentinats són capritxosos i subtils; gasten sabó d’olors fines; canten i ballen amb gràcia i amorosia; i, sobretot, no duen mocador en el cap. Les d’Artà i Son Servera, Déu ens en do, també són garrides; però a mi m’agraden més les de Capdepera. I és que aquestes deleitoses i eixerides gabellines, que ens tenen el cor robat, són flors d’indústria i no de la terra.” No duen mocador al cap! Flor d’indústria!
Un fet diferencial, no sé si més positiu, però més definidor del que va ser, del que va arribar a ser, el socialisme artanenc és que s’obrí a les municipals de desembre de 1909. Presentaren tres candidats al districte segon i, per un error de prepotència dels conservadors i d’acord amb el famós article 29, foren proclamats regidors. Els conservadors reclamaren i arribaren a obtenir la repetició de les eleccions en el mes d’agost, amb el senyor d’Els Olors com a primer de llista. Varen ser llests, els conservadors, perquè se n’adonaren que la irrupció d’aquells tres regidors suposava un perill cert per al seu domini ancestral. En els set mesos que foren minoria a l’Ajuntament no aconseguiren res però entengueren que la possibilitat de fer canvis era des de la Sala. Els serví de lliçó: aprengueren que encara estaven verds per enfrontar-se electoralment al poderós caciquisme dels senyors d’Artà. Potser com a forma de resistència i per guanyar visibilitat, acceptaren tenir escó als successius consistoris a través de candidatures pensades per a l’article 29 i on ells aportaven un candidat. L’anàlisi de necessitats i l’experiència del regidor socialista en minoria, no va donar profit fins als Ajuntaments sorgits a la II República i, especialment, amb la Comissió Gestora del 36 presidida per Gabriel Garau, Boira, cap dels socialistes artanencs.
Mirau. Aquest llibre d’en Miquel ens obri la porta al coneixement de la idea que unes persones assimilaren i que el va permetre d’iniciar una trajectòria que ja té més de cent anys de vida. Podem pensar que no veren el premi a la seva aventura intel·lectual i de compromís. No ho hem de creure. Pens que la mirada correcta és entendre que aquells esforços tan allunyats en el temps no acabaren ni es varen perdre dins les boires de la història. Sí que hi eren, el llibre d’en Miquel i els records rebut per via familiar de les persones de més edat els treuen a la llum i ens ajuden a entendre que aquells homes i aquelles dones, amb aquella idea, són a la base del que ara veim i del que ara pensam.
¿D’on sortiren els vots d’esquerra a les primeres eleccions generals de 1977 si no era del llegat de les persones silenciades a partir de 1936? Fa anys, quan el poder de la dreta que presidia Gabriel Cañellas va obtenir un resultat electoral de triomf absolut, el Diario de Mallorca va publicar un mapa de l’illa amb una taca vermell que cobria els termes de Son Servera, Capdepera i Artà i crec que parlava de la “punta roja”. Aquella taca era i és deutora d’aquella idea infinita i d’aquells homes i dones que en Miquel ens serveix ara amb aquest llibre perquè els coneguem bé. Fins i tot ho advertí Maria Vaquer el gener de 1932: “en el razonamiento de idea inmortal que nuestro “hoy” es la consecuencia del pasado, y nuestro mañana [o sigui, el nostre avui actual] será posiblemente los resultados del presente” Uns homes i unes dones que, si el juliol de 1936 no hagués acabat com va acabar, ara els tendríem com a fills il·lustres de la nostra història. Pens que els hi podríem tenir, que és un deure moral i cívic tenir-los per il·lustres encara que no se’ls hagi fet els honors que s’han fet amb d’altres.
Crec interessant i important el llibre de Miquel Llull, sobretot per una qüestió. El lector descobrirà la intensa vitalitat d’una idea que homes i dones de Capdepera, quan la paraula socialisme era gairebé un insult, per a ells era un far d’igualtat i fraternitat que il·luminava l’esperança d’un canvi radical que fes justícia als desheretats.
Moltes gràcies.
