En Croquet, avui, està content. L’amu li ha dit que aniran a la platja a prendre els banys. En principi, volien anar a prop de sa Pedruscada, perquè algú els va dir que els regidors del partit que ambdós voten, cada cop que hi ha eleccions (manco ara, darrerament, en què una cueta els destorbava – “per cua, la meva, exclamava compungit en Croquet” –), idò que havien triat aquest indret per anar a refrescar-se, fins que sembla que els representants de l'únic reducte mallorquí del clavell i la rosa decidiren erigir na Llòbriga com a balneari destinat a cans, cusses i qualque perdiuer (espècie , aquesta, a la qual l’aigua li produeix urticària).
A na Llòbriga hi aniran a peu, just en despuntar el dia, amb la fresqueta matinera i el salitre mariner i, per això, aquesta nit han pernoctat a la caseta que l’amu té vora el camp de tir de Son Jaumell, davallant a la dreta, sense portes, però sí amb un gruixut matalàs i una estora per a ajaçar-s'hi. Des d'allí són dues passes arribar a na Llòbriga (sempre l’ha anomenat així, l’amu, a aquest racó,) on ja fa molts d’anys fou ell, precisament, el pioner del nudisme, abans que es destapassin per devers ses Covasses.
Però el que ambdós no sabien és que, per allà prop, aquest dia s’hi trobaven arrabassadors de paumes. I, davant la
gent, en Croquet dubtava de posar-se el seu “biquini de rayas” per nedar, ja que la resta de l’any, el pobre, va més nuet que un ca pelat. La qüestió és que l’amu, en comptes de capbussar-se dins la nítida claredat d’aquelles aigües, fou convidat per la colla de paumers a unir-s'hi i, estenalles a les mans, ja el teniu aferrat als garballons, més feiner que en Toni de ses Roges.
Al següent dia, en aixecar-se, com que li porten el diari a casa, va reparar que hi havia una pàgina dedicada a la recol·lecció de les paumes en què ell havia participat. Ho mostrà a en Croquet i aquest es va posar més content que unes pasqües, malgrat no sortir a les fotografies en què Joanet Campins, Pere Colom, Joan Meco, Jaume Pillo i en Papalló eren el protagonistes, entre d’altres. “Ja era d’hora – exclamà l’amu – que publicassin qualque cosa de Capdepera, fa un mes i mig que no surt res d’aquesta contrada, als diaris. L’amu ho va comentar amb en Rafel de Son Barbassa, en Colau d’es Molí d’en Rotget i en Miquel Pelleter, a qui va trobar al club dels més vells del poble, que també reben diaris, els quals li contestaren : ”I manco mal de la cap de premsa de l'Ajuntament, que envia fotos i peus de foto als diaris, encara que llavors vagin signades pels corresponsals de la zona, com si es tractàs de noticies seves!”
– Per cert – exclamava en Joan de ca na Caraca –, tampoc seria de més que la responsable de premsa de l'Ajuntament revisàs, de tant en tant , el que es publica per la xarxa. Per exemple, el darrer cas – que podeu trobar a http://livecam-pro.com/es/livecams.html – en què algun desinformat escriu:”Son Bessó és un punt de la costa d’Artà, situat entre Cala Rajada i sa Font de sa Cala. El visitant compta, allí, amb nombrosos comerços, bars, restaurants, hotels, instal·lacions de golf i pistes de tennis (r.p.)”.S’ho haurien de fer mirar. Ni més ni manco que SonBessó.
I és el que té això dels corresponsals del diaris. El fet d'haver-hi al poble revistes que, puntualment, informen –una més que l’altra – dels esdeveniments, ajuda que aquells, els corresponsals, es relaxin. Son Servera i Artà no disposen d’una informació tan puntual i com que resulta un avantatge viure al lloc de la informació, a més d’una comoditat – els sous són magres, clar – aquells pobles apareixen amb més freqüència que Capdepera, als papers impresos.
– Per ventura aquella al·lota, a més de la ràdio, hi faria, de corresponsal… Serà qüestió de parlar-ne amb en Cortada – comentava en Pep Joan Garrit, que d’això en sap un bon tros.
– Sí, però si els sous són tan magres, no ho sé jo! – semblava remugar en Croquet , sense que ningú s’adonàs de les qualitats de ventrilòquia del seu amu.
