De la mà de l'amic Jusan, les pàgines de Cap Vermell tornen a publicar una col·laboració de Miguel González Quevedo

 Aquest capítol pertany al segon capítol del llibre de poemes ·Epistolario de un renacer” escrit per Miquel G. Quevedo “Un barcelonès de Palma”

L’original és en castellà i la traducció és del propi autor.

UNA LLUM A LES TENEBRES

   Perdre la llibertat és una circumstància en la que tot els humans, en major o menor mesura, s’hi troben exposats. A vegades, sembla quelcom impossible però la vida dona tantes voltes que, en ocasions, poden trobar-se  en els centres de detenció persones a les que ningú hagués sospitat, al llarga de la vida, que fossin a para allí.  Que sigui, o no, aquest el meu cas té una importància molt relativa, però la realitat és que, al setembre de 1982, vaig començar el meu període de sub-vida dintre les cel·les de la presó Model de Barcelona.

Explicar el que significa la pèrdua de la llibertat és quelcom  que s’escapa a les meves possibilitats; enfonsar-te en el submón carcelari i tenir que sobreviure en ell, resulta una experiència forçament penosa però que es pot  suportar si al exterior comptes amb algú que et recolzi, malgrat no més pugui ser moralment, però si, a més, et trobes absolutament  tot sol, aleshores resulta veritablement difícil no caure en la desesperació.

Uns dies desprès, la meva dona, m’ envià  un paquet amb els meus estris personals i roba necessària per a passar una bona temporada, però no es va dignar acudir al locutori per  a veure’ns  en una comunicació normal (separats per un doble cristall) dels reduïts vint minuts que és el temps reglamentari disponible. Més endavant, vaig rebre una carta seva  on em deia que, tallantment, que tot havia acabat entre nosaltres i que podia oblidar-me dels meus fills i, inclús, el més gran, l’hi havia dit “ si – aquest- torna entrar a casa, jo  parteixo”.

No vaig tenir més remeï que acceptar la situació i em vaig submergir en el treball dels propis tallers de la presó  i  escriure en el transcurs de les meves hores, llargues hores,  de inactivitat, records de la meva infància i de ma vida, impressions diàries del que succeïa al voltant meu i, fins i tot, una novel.la.

Foren passant els mesos,  mentre llegia i escrivia, evadint-me de la realitat que m’envoltava; únicament una cosa em produïa un esglai interior totalment desmoralitzador:  les hores d’entrega del correu i les cridades al locutori dels meus companys; tots, o al manco la immensa majoria estaven recolzats des de l’exterior pels seus familiars, tots, en un moment a l’altre, rebien una carta o una visita.

Pel Febrer, transcorreguts cinc mesos de reclusió i solitud el meu buit interior començava a ser total; ja no servien els meus escrits per evadir-me mentalment d’aquell món, escriure per escriure, per un mateix o, tal vota, per què qualque company  ho llegís i comentés elogiosament . Per què tindria que fer-ho d’altra manera?. Ja començava a perdre interès per a mi mateix. Desitjava seguir escrivint sí, però  per qualcú, per atiar la flamarada de la il·lusió, absurda tal volta, però il·lusió a la fi.

Desprès de meditar-ho profondament, em vaig decidir a posar un anunci en una revista especialitzada; realment ho vaig fer amb la convicció que no obtendría cap resposta, però em vaig aferrar a aquesta sol.lució com a un clau calent. Gustau, un company que sortía de permís els caps de semana, fou l’encarregat de posar un gir a l’editorial per l’import de l’anunci i d’enviar per correu el texte del mateix, que inicia amb propietat aquest  EPISTOLARI.

__” Pres, 41 anys, culte, bona presència ( aquests detalls únicament per a compensar d’algúna foma la condició de pres) tú, dona, pots millorar la meva existència amb les teves cartes”

Miguel González Quevedo