O ens posam les piles o el problema subsistirà al llarg del temps...

Sense que serveixi de precedent l’altre dia per primer cop en molt de temps vaig estar d’acord amb el president de l’estat espanyol, Mariano Rajoy. A la Sexta, en una pregunta sobre la violència de gènere d’un espectador, va dir que “no de tot els polítics en són els màxims responsables” i que a pesar de poder “donar els millors mitjans perquè es pugui denunciar, suport a les víctimes i algunes polítiques favorables”, el problema del masclisme ve de soca-rel i cal conscienciar-ne la gent.

Per això segurament des del meu institut de Porto Cristo (i molts més) es va fer una feina molt intensa per celebrar el passat 25 de novembre el Dia contra la Violència de Gènere. Conferència de gent que l’havia patit, cartells que decoraven el centre realitzats pels mateixos alumnes a partir de cançons amb lletra compromesa, un vídeo seu conscienciador, un minut de silenci, penjada de llaços simbòlics (enllaç per veure-ho amb més detall)… però com sempre dic tot això no serveix de res si no ve reforçat pel que els nins veuen i viuen a casa seva. Si allà dia rere dia veuen que hi ha uns rols assignats, unes desigualtats acceptades.. com bé diu Rajoy no canviarà res. La passa definitiva  l’hem de fer tots nosaltres, la societat,  i malauradament en aquest tema encara hi ha molta feina per fer.

La prova d’això és la redacció que des del departament de Català vam enviar a fer als alumnes. Es titulava així: “Un bon dematí, després de despertar-me, em vaig mirar al mirall i va resultar que havia canviat de sexe. Ara era un nin/a!”. I no vos podeu imaginar les frases  masclistes que van sortir-hi… el subconscient dels nostres nins està ple encara de prejudicis per llevar. Per exemple en el sector masculí el fet de canviar de sexe bàsicament  els suposava tenir mametes, un bon cul i que tots els vagin darrere. Si bé és vera que estan a l’edat de pensar molt en aquestes coses, sorprèn que molts no veiessin en el fet de ser una nina res més que “un cos”, “un objecte sexual”. Però la cosa encara s’agreuja quan veus que les pròpies nines tenen automatitzat el masclisme. Frases com “ara podré jugar a futbol”, “faré puenting”, “em lligaré les nines que vulgui sense importar”… són algunes coses que vaig llegir i que vénen a demostrar que encara tenim molta feina per endavant.

Per sort no va ser una cosa generalitzada i algunes reflexions dels nins i nines van ser més que interessants.  Van sortir a la llum idees tan brillants com “quina sort que tenen els nins de no haver de tenir la molesta regla; però això es pal·lia amb el nostre privilegi de poder dur a la vida una criatura”; “per què les dones hem de ser tan jutjades per la societat?”; “per què els homes que ploren són considerats més dèbils?”… Per això vam premiar algunes redaccions més madures i reflexives amb la publicació a la nostra revista del centre. Aquí mateix les podeu llegir, si voleu: redacció I i redacció II.

En resum, o ens posam les piles o aquest problema subsistirà  al llarg del temps…

Frase destacada:

Ara faria quasi qualsevol cosa
per tenir-te de nou amb mi,
però continuo rient-me’n
ocultant les llàgrimes del meus ulls,
perquè els nins no ploren, els nins no ploren…

(Lletra de la cançó Boys don’t cry, de The Cure)