Text on es barreja l’anàlisi crítica, el sentiment personal i la informació viscuda en directe del Procés Català fins la consulta del 9N en forma de procés participatiu.

Por i poder

Admeto que no estic preparat i, possiblement, tampoc capacitat, per entendre moltes coses d’aquesta vida. Per tant, també entenc que molta gent no pugui comprendre l’anomenat Procés Català, expressió amb la que definim el moviment social i polític que, fins el moment present, ha culminat en una consulta popular a la qual han votat més de dos milions de persones per respondre unes preguntes que, també ho hem d’admetre, no han satisfet a tothom. Hi ha gent que no entén el procés català; i gent que no vol entendre’l i, molt menys, acceptar-lo. Em temo que la voluntat explícita de rebuig a la comprensió és pitjor per a tots.

Vivint en ple brou dialèctic i mediàtic de respostes polítiques al 9N, les notícies del vespre de dimarts 11 de novembre mostraven el president francès François Hollande en la inauguració d’un monument als caiguts durant la 1a Guerra Mundial i expressant unes paraules al meu entendre desafortunades, utilitzant el terme nacionalisme al·ludint a la tendència independentista de grups suposadament minoritaris i considerant que això posa en perill la pau. No cal recordar-li al president francès quina mena de nacionalisme volia un altre senyor, qui va començar a annexionar per la força territoris de gent que vivia en pau... Però sí que cal recordar i posar èmfasi, si volem tractar de ser prudents i respectuosos, la tendència a manipular la informació amb interessos de poder. Posats a parlar de nacionalismes, tan bo o tan dolent pot ser el nacionalisme aglutinador com el que fragmenta. Per tant, oblidem-nos del concepte nacionalisme.

El repartiment de la por i del poder no es fa a parts iguals. El discurs del poder va destinat a crear por en el ciutadà dominat. I la por del ciutadà contribueix a no voler o a no assolir capacitat per observar de manera crítica allò que està passant. La imperfecció de la Humanitat té això. En tot cas, es demostra que la Humanitat té molta feina a fer per promoure l’educació i la cultura en favor del respecte.

Metàfores i mentides

Tota persona qui hagi tingut la mala sort de treballar sota la direcció d’un cap despòtic que no sap fer la seva feina està capacitada per entendre perfectament el procés català. Qui s’hagi rebotat contra el seu cap, li hagi parlat clar i s’hagi acomiadat de la feina trobant que les condicions no es corresponien amb els acords pactats ho entendrà encara millor. Perquè els acords suposadament pactats a partir de 1978 per a tot l’estat espanyol se’ls han passat pel forro els diferents governs des de llavors fins ara. Els diferents partits suposadament democràtics de la suposada democràcia espanyola han anat diluint els seus més o menys democràtics programes ideològics cap a pamflets electoralistes de durada molt limitada. Poca gent veu diferències pràctiques entre els dos partits que es reparteixen el poder. Els casos de corrupció política destapats contínuament denoten les clares intencions de prendre diners de l’erari públic, d’una o d’altra forma, amb interessos particulars (finançament de partits, causes personals, etc).

El moviment del 15M, el dels Indignats, és una revolta autèntica oposant-se a un poder que menysprea els ciutadans. Va ser neutralitzat fins fer-lo perdre les seves força inicial i poder mediàtic. La formació política Podemos sembla ser la seva renovació, però no en coneixerem llur efectivitat fins després d’unes eleccions. L’altre moviment de descontentament social és el produït a Catalunya. A aquest moviment s’hi afegeixen signes d’identitat nacional, cultural i de cohesió basats en arguments de pes històric. Per molt que els mitjans de comunicació, els polítics i veus particulars contraris al moviment independentista català cridin als quatre vents que són els polítics catalans els impulsors d’aquesta força, m’atreveixo a assegurar que és realment la ciutadania qui els empeny. Lògicament, un polític no pot anar contra centenars de milers de ciutadans i, al mateix temps, fer veure que és un autèntic demòcrata; la partida Escòcia-Anglaterra va ser un excel·lent exemple. La partida Espanya-Catalunya és un excel·lent exemple de l’opció oposada. Deixant fer el referèndum fa dos o tres anys el No hauria guanyat i probablement s’hauria assegurat una altra victòria electoral. Però el PP és la millor fàbrica d’independentistes catalans i, per adobar-ho, li esclaten els casos de corrupció com bolets.

Menyspreu als ciutadans

En el cas que sigui cert que Catalunya aporta un 20% de la riquesa de l’estat espanyol i sabent que la seva població és entre una setena i una vuitena part de la població total d’Espanya, com és pot governar menyspreant diàriament aquesta part tan important dels ciutadans? Com es pot dir que els catalans estan manipulats pels polítics independentistes (i quedar-se tan ample!)? És un insult a la intel·ligència, a la llibertat de pensament.

La consulta del 9N ens ha donat xifres que cal valorar amb molta prudència. Després de parlar amb gent i escoltar opinions personals, debats, notícies, etc., agafo els percentatges amb pinces i els estenc al sol a madurar. Les estadístiques juguen molt males passades, doncs l’estadística és la ciència de l’aproximació, però no passa el detector de mentides i pot fallar. La irritació contra el sistema i les corrupteles ha arribat a tal extrem que molts catalans s’han apuntat al Sí-Sí; però en un autèntic referèndum amb garanties i conseqüències, voldrien veure què se’ls promet abans de confirmar el segon Sí. Aquí cal fer un incís: els catalans també estem fins el capdamunt dels casos de corrupció catalans; qui ho vulgui creure entendrà perquè els partits polítics escolten i segueixen dues entitats com Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, i per què aquestes dues entitats tenen tanta força: perquè les empenyen ciutadans de totes les opinions i funcionen com un rellotge suís quant a solucionar problemes concrets. Per això la porcellana trencada d’en Mas es va arreglar en pocs dies després de la primera impugnació del Tribunal Constitucional (TC), només cal recordar el míting a la Plaça de Catalunya de Barcelona del diumenge següent a la trencadissa.

Comptar: una paraula amb diversos punts de vista

Una de les lectures del 9N és que els ciutadans que han votat ho han fet perquè volen demostrar: 1) que no tenen por del TC i 2) que volen un canvi. El TC és un organisme a transformar completament, no pot estar lligat a ideologies partidistes si volem que sigui honest i imparcial. A la consulta de diumenge trobem més de 12.000 paperetes en blanc, xifra aproximadament equivalent a la població del municipi de Capdepera. Es pot menystenir el valor de tot un municipi, per petit que sigui? No, tots els vots compten. També compten els més de 100.000 que han votat NO, contraris a considerar que Catalunya sigui un estat i, per tant, no a la independència. I els més de 200.000 que consideren que Catalunya és un estat, però tampoc no volen que sigui independent (Sí-No). Evidentment, la mobilització de més de 2.300.000 persones un diumenge per anar a votar, encara que la consulta no sigui vinculant, és tot un èxit per als catalans que volen una transformació radical del sistema. Ara bé, és un fracàs per als qui el sistema ja els va bé. I qui són, aquests?

Les estadístiques també ens parlen de molta, molta gent que no va anar a votar. Per a un referèndum amb garanties no queda clar quina és la seva posició. Accepto el factor loteria de la ciència estadística, és a dir, que tant podríem encertar-la com errar la jugada (en el cas català per estar afectats de valoracions molt subjectives, encara més difícil de predir). Els qui no van participar al procés i no van voler votar son una majoria respecte al total del cens aproximat. Cal tornar a preguntar-se: què passaria en un referèndum vinculant i amb garanties? No ho sabem, només ho sabrem quan es faci. Tot i ser partidari de l’absència de fronteres; tot i ser d’educació (i també de sentiment) participada catalano-mallorquina, he arribat a la conclusió que l’abolició internacional de fronteres és una quimera que no arribaré a veure, detall que em convida a decantar-me per ser favorable a la independència de Catalunya, encara que no puc votar i tinc els meus dubtes que l’estadística en sigui favorable (única via possible per als catalans de seny). I, consti en acta, no és una independència contra Espanya ni contra els espanyols, sinó contra el procediment antidemocràtic de l’establishment polític-econòmic espanyol.



Sr. Ettore Beggiato, periodista freelance d'Il Corriere delle Regioni

Qui mana realment? Qui tem una Catalunya independent?

Un dels dos observadors internacionals presents prop d’un col·legi electoral, el periodista freelance Ettore Beggiato d’Il Corriere delle Reggioni expressava el seu punt de vista del procés català a la revista  Cap Vermell: “crec que és molt important per a tots els pobles d’Europa, com Venècia, que també vol la independència d’Itàlia; el nostre Parlament regional va fer una llei per votar lliurement, però Roma va tancar-li la porta”.





Sra. White, Membre del Parlament Escocès per Glasgow Kelvin, del Partit Nacional Escocès.

¿És lògic pensar que algú temi un efecte dominó si Catalunya assoleix la independència, i que serveixi per alenar altres pobles a seguir el seu camí? Només se m’acut una possibilitat: que sigui el propi  sistema econòmic, amb el capital i els mecanismes financers especulatius, incloses les agències de qualificació i els partits polítics que hi són subordinats. Penso que, en realitat no temen la independència, sinó els moviments socials participatius, on no hi té cabuda allò que permet l’existència de l’especulació financera.

La piràmide del poder és més fàcil de dominar i de dirigir tal com està; l’estructura capitalista piramidal, on només uns pocs han accedit a contactar amb el vèrtex superior, s’esfondrarà el dia que els moviments socials arreu del món mantinguin una quota de poder superior. A Catalunya, ara, es presenten dos característiques de reforç: l’acció pacífica i democràtica en estat pur, i la demostració al món de la voluntat i la capacitat de fer les coses ben fetes.

El missatge de la Consulta catalana

Acostuma a ser més difícil llegir entre línies en un text breu que en un de molt extens. El missatge del 9N té, per a mi, una segona lectura, dirigida als ciutadans espanyols, europeus i mundials (per aquest ordre): busquem una manera més equitativa de repartir el benestar, els drets i les obligacions dels ciutadans, sense distinció.

Entenc que sembli agosarat creure aquesta anàlisi particular. Potser és una visió idealista. Està feta mirant el melic propi i també el dels altres. Corregint les pròpies creences i pensaments amb les aportacions de tercers, seguint la lògica d’allò que un viu i també d’allò que pot entendre. Creure en la mentida només enganya el meu pensament i falseja la visió crítica. És un error no voler creure en una cosa simplement per no conèixer-la. És erroni pensar que som propietaris de res més que dels nostres pensaments: de tota la resta, som usufructuaris. L’educació és la font que alimenta els lligams entre individus, entre cultures, societats i pobles. Curiosament, els centres educatius són habitualment triats com locals per a les votacions, la qual cosa tanca el cercle entre educació, coneixement i pensament lliure, però obert i respectuós. Un cercle que molts polítics actuals trepitgen i volen convertir en una línia recta assenyalant una idea fixa i única.

Crònica telegràfica del 9N

Desenes de persones que han viscut el suficient per patir directament la Guerra Civil espanyola i la 2a Guerra Mundial fent cua a les 9 del matí per expressar la seva opinió; absència de vinculació del resultat per tractar-se d’un procediment participatiu; cues de més d’una hora i mitja per participar; urnes de cartró custodiades per grups de voluntaris; llàgrimes i emocions a flor de pell davant les urnes; més d’un milió de vots en les primeres quatre hores de participació, més de dos milions al final de la jornada; organització exquisida.

Una vegada més, a Catalunya la gent ha parlat sortint pacíficament al carrer. (Continuarà. Vaja, segur que això no acaba aquí!)