L’ART DE LA MENTIDA POLÍTICA
Anunciam que es troba en premsa un tractat amb el títol d’Art de la mentida política, en dos volums, amb entrada al món abans del dia de Sant Hilari. Per entretenir la gana dels lectors s’explica per llarg l’índex del primer volum que passam a extractar.
En el primer capítol es fonamenta tot el que seguirà segons les normes de la Catòptrica i qualitats de l’esperit que demostren l’afecció de l’ànima per la malícia.
En el segón es defineix la mentida política com ”l’Art de fer creure al poble falsedats saludables i fer-ho a bon fi” i s’insisteix a mostrar que són saludables.
A continuació l’Autor tracta de la legitimitat de la mentida política destriant tres tipus de veritats: la privada, l’econòmica i la política, concloent que el poble no té dret a ser instruït en la veritat política, de la mateixa manera que no té dret a gaudir de grans propietats com és ara un palau o un jet privat.
El quart està tot ell dedicat a aclarir “si el govern i només ell té dret a encunyar mentides polítiques”. I els qui vulguin saber l’opinió fonamentada de l’Autor que llegeixin el llibre.
Tot seguit ens il·lustra sobre tres tipus de mentida política, la calumniosa, per augment i per translació, per bé que n’hi ha de més castes com les de detracció i les de comprovació, essent molt emprada aquesta en els darrers temps.
El capítol sisè, dedicat a la meravella i versemblança de la mentida política, distingeix entre la que espanta i la que enardeix, explicades amb exemples extrets de la realitat, com és el cas d’un polític conservador entossudit a espantar amb una crisi econòmica o la d’un president de govern enardint quan promet recolzar l’Estatut que surti de la cambra catalana. A partir d’aquestes i d’altres verbigràcies es comenta si la mentida està ben inventada, el temps que s’ha de mantenir en vigor i el grau d’obstinació en la seva defensa, la seva versemblança i altres temes d’interès per als senyors polítics interessats en la circulació de la mercaderia.
El setè capítol s’aplica a determinar quin dels dos partits, el Popular i el Socialista, és més hàbil i entès en l’Art que ens ocupa, cosa que no desvetllarem aquí.
Al capítol vuitè es recull un ambiciós projecte encaminat a fundar la Societat, vertadera Escola d’Artistes, de la qual formaran part els interessats en la Pseudologia, o Art d’enganyar, per a perfeccionar-la i difondre-la. Molt important és que “els caps dels partits no es creguin les pròpies mentides”, fet més habitual del que es pensa, “a causa d’un zel desbocat, un excés en la pràctica de l’Art i una vehemència acalorada”.
Després s’ataca el problema des del punt de vista de la física, combinant la celeritat, duració, sincronisme i combinació de les mentides que en cap dels casos s’han de deixar en mans inexpertes.
De les mentides se n’ha de fer un seguiment, i d’això precisament tracta el capítol desè, ensenyant qui? quan? ón? s’han inventat les mentides, prometent l’Autor als seus lectors que els instruirà en el mètode infalible.
Per acabar, a l’onzè capítol del primer tom, es discuteix sobre el delicat problema de saber “si una mentida es contraresta millor amb una veritat o amb una altra mentida”.
Les persones interessades a rebre a casa seva el primer volum que escriguin a la següent adreça:
Jonathan Swift i John Arbuthnot.
Near Stationers-Hall 1712.
London.
England.
Per la transcripció: llucià rinyon
