Vaig intentar tenir el sentiment de Déu dins l'església, però l’he trobat molt més a fora
per Miquel Piris
Crec més que mai en el missatge de Jesús (i de tots aquells que promouen l'amor i la justícia social) però he aprofitat aquest lapsus històric en què aquests romans de la creu d'or i brillants no cremen
la gent per esborrar-me del llistat de catòlics. Vaig intentar tenir el sentiment de Déu dins l'església, però l’he trobat molt més a fora. A dins hi ha massa renou, massa mentides i contradiccions; massa Gescartera; massa COPE mossegant amb ràbia els Països Catalans i tot el que es mou fora de l’ultradreta; massa atacs als gais, a les lesbianes, a les mares solteres, a les víctimes de la violència domèstica; massa capellans i frares pederastes que a alguns vos han destrossat la infantesa; massa OPUS remenant les cireres; el no sense condicions a l'avortament i a l'eutanàsia; el darrer Papa parlant del Pla Hidrològic, lluitant contra el preservatiu en temps de Sida i beneïnt Aznar en plena guerra d'Iraq a pocs dies de les eleccions... i ara hi tornen capellans com mossen Mulet i altres jerarques dient que hem de votar el PP, clamant contra la negociació amb ETA o amb qui sigui per arribar a la pau i evitar morts i patiment. Qui pot connectar amb l'amor suprem a través d'aquesta institució que genera tant de dolor i marginació?
Estam d'acord, dins l'església hi ha persones fent un bé enorme com ara el bisbe Casaldàliga al Brasil (un home sol bandejat per la jerarquia eclesiàstica), en Tomeu Català aquí o tantes dones i homes de bona fe que lluiten pels més desvalguts. Pel que jo sé, persones carregades d'amor i coherència a nivells sobrehumans. I n'hi ha hagut moltes més durant els 2.000 anys d'història, trista i macabra història en massa ocasions, d'aquesta entitat que s'atorga presumptuosa el monopoli de la representació de Déu a la terra. Tots ells han lluitat i lluiten per aconseguir una església diferent, però ni ho han aconseguit ni ho aconseguiran ni que passin 2000 anys més. La seva lluita em sembla lloable, com la dels que, des de la base, intentau que hi hagi algun canvi. En el vostre camí de resignació i fracàs, vos desig sort. Personalment he triat un altre camí: l’apostasia. Si figuram com a integrants d'aquest club, si et van batejar, els seus mandataris poden justificar-se a davant l'Estat, dir que són la majoria de la població, i endur-se la suma multimilionària que anualment arrabassen de les arques públiques (no em referesc a la xifra que perceben per la famosa casella de la renda que, en comparació, és almoina). I continuar amb la COPE, amb la lluita contra els preservatius, amb la lluita contra l’esquerra… Com que no puc aturar el mal que fan, he deixat de lamentar-me i m’he donat de baixa. Quina pau!
Miquel Piris Obrador, periodista apòstata
