Sobre la inutilitat dels “debats” tramposos

i de les seves manipulades enquestes

Evidentment, com ja vos podeu imaginar, tota aquesta comèdia dels falsos i tramposos “debats” no m’ha fet canviar d’idea. Tot el que vaig dir en les anteriors Infracròniques, queda corroborat per la crua realitat. Els dos grans partits nacionalistes espanyols s’han posat d’acord per liquidar la diferència i la dissidència. Ho pacten tot tant, que la comèdia queda a flor de pell. Fa empegueir!

Per tant, estic avergonyit que el meu país estigui sota la tutela d’aquests jugadors de cartes marcades, que s’atreveixen fins i tot a utilitzar els mecanismes de l’Estat per a silenciar les veus que no els agraden.

Mirau si la cosa és escandalosa, que fins i tot un diari tan poc sospitós de decència democràtica i d’imparcialitat com El País, ha deixat en evidència que els dos aspirants nacionalistes no tenen cap mirament en utilitzar la mentida i la tergiversació en tots els temes que els passen pel cap. Ens podem fiar d’aquests personatges? Ens podem fiar d’un Estat que ha arribat a un grau tan alt de manipulació informativa?

Sí, heu endevinat: Rajatero va guanyar el debat.

El mateix passa amb les putes enquestes. Cada dia ens bombardegen amb elles, i totes, totes, estan manipulades i pactades (si és que les han fetes). El seu objectiu? Donar la sensació que només existeixen els dos partits nacionalistes espanyols i que tot el demés és una puta merda, i, de retruc, fomentar encara més el bipartidisme que, com vaig deixar una mica clar en anteriors Infracròniques, és la degeneració de la democràcia: una malaltia terminal que pateixen certes societats poc desenvolupades mentalment i que pretén ofegar els matisos, perquè els matisos compliquen la vida als pobres ciutadans que no saben fer la O amb un tassó. Així, segons la visió que tenen aquests personatges, la democràcia ha d’esdevenir una cosa fàcil i senzilla: votar cada quatre anys el que tu vulguis, per suposat, però que aquest que “tu vulguis” només sigui o blanc o negre, però sempre nacionalista espanyol. I aquí hi ha el “què” de la qüestió. El nacionalisme per damunt de tot i el demés ens ho repartim amb demagògia i tergiversació.

Ara bé, amics meus, la realitat a vegades és més tossuda i no despareix només perquè no surti a la televisió.

Així les coses, ens hem de deixar dur per tot aquest remolí centrifugador de les llibertats més elementals? Pens que no. No ens hem d’angoixar, senzillament hem de fer el que poguem. I a vegades podem fer més del que ens sembla. Així que ja ho sabeu!

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea