El pare m’ha demanat que l’iniciàs en això del maneig de l’ordinador. Ell, amb quasi 80 anys a les espatlles, no vol perdre calada com a bon fumador que és. Però, com que li he d’imprimir, a la força, tant si vull com si no, tot allò que surt publicat a “Cap Vermell” i que em sembli d’interès per a ell, no m’ha quedat més remeï que, almanco, fer-li de secretari del que vol exposar, una volta haver llegit – a poc a poc, assossegadament – el que publicau sobre aquella casa que ell tant va conèixer i que ajudà a derruir. I molt que li dol.

La casa de la Palmera, a davant del mollet

Ell pensa que resulta un gran paradoxa que, amb l’enderrocament de la casa de la palmera, Cala Rajada hagi tornat petita. Conegué el “Niño”, pescador molt popular que instava els veïnats a protestar perquè no les tomassin,  ni  la
casa ni  la palmera. La moralitat que pot servir a altres demolidors de valors històrics és que, a despit de fer créixer les ciutats i els pobles, si se’ls pren el que tenen de més propi, el caràcter més genuí, es queden en res, es tornen petites.

 Dibuix de Joan Rai 

– Jo conec molta gent que va plorar el dia que, sense consultar amb ningú, sense tenir en compte si al poble li interessava o no, fou víctima de les terrorífiques pales mecàniques, enderrocant el que durant anys fou part important de Cala Rajada, guia i penell dels homes de la mar –  sentencia el meu pare –. Perquè jo, precisament, era malauradament el conductor d’una d’aquestes pales –  afegeix.


Nevada de 1956. Al fons la casa de la Palmera

Per què fou demolida “La Casa de la Palmera”, es demanava aquella gent, que no obtenia cap sortida a la seva reivindicació ni resposta a la seva pregunta que pogués, de qualque manera, justificar aquell desencert.
Uns deien que els motius eren econòmics – “por el dinero baila el perro” –, ja qué quan una entitat bancària va saber que els propietaris volien vendre la Casa, s’interessà per la compra de l’immoble, amb la condició que conservaria els seus valors històrics, així com la palmera. Aquella entitat va haver de desistir per la quantitat d’obstacles  i problemes dimanants de la Casa Consistorial, per la qual cosa l’edifici fou adquirit per un senyor de tothom conegut, el qual, confiant en la “vista gorda” de l’administració local, destruí la Casa, amb el pensament posat en la construcció de tot el solar, salvant els entrebancs tant oficials como del Banc. Impensadament, la batlia de l’Ajuntament va canviar de mans, la “vista grossa” encara es va afinar més i el solar romangué ple de brutor, sense barrar, per a esplai dels cotxes dels veïnats, que allí poden ser aparcats (qualque cosa guanyaven els veïnats) i així restà a la vista del visitants, enfront d’un port famós que ha plorat la destrucció d’aquesta Casa de la Palmera. I per què? Per l’especulació desaforada d’aquells any. S’alçaren veus demanant la rehabilitació de l’indret, plantant-hi una nova palmera, ja que l’autèntica fou esquarterada, amb ajuda popular, i situant allí qualque dependència dels serveis municipals.

Trist record de l’estada del meu pare a aquella maleïda obra.  

 El meu pare, quan treballava al moll

Miquel Gelabert