Benvolguda Tia Europa:

Hi ha una cosa que m’hauríeu d’aclarir perquè no me’n surto: els humans, estem fets per viure en societat o per ser individualistes i destacar uns per damunt dels altres? Aquesta és una pregunta que em formulo de fa molts anys i, per molt que la desgrano en altres inquisicions, no hi ha manera de treure’n l’aigua clara. Construïm associacions, federacions i agrupacions de tota mena, però sempre volem ser més que els altres. Com es menja, això?

Mentre algú no em demostri el contrari, tots els humans vivim al planeta Terra. Per tant, podríem fer una associació anomenada H.P.T. (Humans del Planeta Terra), per exemple. Però, de què serviria una associació que donés cobertura a tothom? No fa falta, no creieu? El que fan les associacions és crear distincions. Els nostres clans tribals estan dividits per continents, per races, per països, per regions, per municipis, per barris, per escoles, per classes, per professions, per partits polítics, per comunitats de veïns, per famílies, per parelles, per amics, per clubs, per edats, per aficions... Pel que sembla, l’interès màxim de moltes associacions consisteix a diferenciar-se dels altres i el seu element primordial és intentar demostrar la pròpia superioritat. Penso que els individus realment superiors en alguna cosa no necessiten demostrar-ho. Ho han de fer les associacions?  

La frontera és l’element creat per marcar els límits de les associacions. Les fronteres poden ser de molts tipus: les més conegudes són les que estableixen límits entre països. Però també és una frontera l’exigència de disposar del carnet de soci per entrar a un club del tipus que sigui. I la clau per obrir la porta de ca teva. I la nacionalitat obtinguda per haver nascut a un país o havent-la obtingut per altres procediments. I la servitud al cap d’un grup.

També considero fronteres relatives el coneixement i els idiomes, segons com s’utilitzin. Quan vas de viatge a l’estranger, per exemple, en trobar a un grup de persones que disposen la força de ser del país respecte a tu, la seva educació i el seu idioma poden actuar com fronteres per frenar el teu avanç cap allà on vulguis anar. Si no volen entendre’t et poden deixar amb un pam de nas i no fer-te costat; si veuen en tu cert interès, probablement faran per entendre’t. Però si són persones amb certs valors, no tindran cap problema per donar-te un cop de ma sense esperar res a canvi.

Els valors, inculcats amb l’educació, amb l’aprenentatge (principalment quan som joves) i amb la cultura general, contribueixen a saber relativitzar les fronteres i altres barreres, encara que no són garantia de res, doncs no podem respondre per les persones que tenim enfront i les qui estableixen els seus propis límits cap a tu.

No em consta, Tia, que ningú hagi triat ni el lloc on ha nascut, ni la família a la que pertany. Si sabeu d’algú que sí ho hagi fet, m’encantaria preguntar-li com ho va fer. Alguns hem tingut la sort de poder conèixer prou gent com per triar els amics i les persones amb les qui som afins. Em sembla que som afortunats en aquest sentit. També hem tingut certes possibilitats de triar, de vegades, el club esportiu on apuntar-nos, la parella i, fins i tot, la comunitat de veïns.

Em sembla que moltes persones de l’associació H.P.T. no es troben en aquesta situació. Algunes fan tot el possible per creuar fronteres prohibides i acostar-se al nostre sistema de vida, posant en risc la seva. La seva “vida”, s’entén.

Veig, Tia, que els treballadors que teniu contractats per gestionar l’associació dels nostres clans, podrien treballar al circ o a la tele, fent programes de xerrameca: d’una banda diuen i promulguen moltes coses, i d’altra fan i desfan sense importar-los gens ni mica si allò que van dir volia ser blanc, negre o taronja. Vós teniu definides les fronteres que delimiten l’associació dels nostres clans i deixeu la gestió d’aquestes barreres antinaturals en mans d’alguns membres del clan que, sembla, no saben o no poden controlar amb respecte, si és que posar pedres al plat de gent que s’està morint de fam pot considerar-se sinònim de respecte. I si és que l’establiment de barreres per evitar que els altres les creuin es pot considerar igualment una mesura de respecte. No ho sé, Tia, ho escric per preguntar-vos què en penseu.

Em sembla que les persones amb valors de respecte, les qui no necessiten demostrar res, tampoc necessiten agrupar-se. Però estaria bé trobar-les i començar a agafar idees seves, demanar-les que contribueixin a fomentar allò que coneixen pel bé de la comunitat. De l’associació H.P.T., és clar.

Com ho veieu, Tia? Ho creieu factible? Què deuen pensar, aquestes persones? Com no surten als mitjans de comunicació, tampoc no és fàcil saber què n’opinen.

Espero amb ànsia els vostres comentaris.

Salutacions cordials.