Però, ja us hi haureu fixat que el debat se centra en la igualtat, o en la manca d’igualtat,  de tothom davant la llei, sigui de sang reial o sigui plebeu. Es parla dels privilegis dels monarques i els seus descendents, però algú, fins i tot, gira el calcetí i ve a dir que la pobra filla segona del rei Joan Carles està patint un calvari afegit precisament per ser qui és. En canvi, el bessó de la qüestió sembla deixar-se de banda: té algun sentit, en ple segle XXI, la pervivència de la monarquia?

 

Des de l’atreviment que em caracteritza, gosaria dir que aquesta és una forma de govern obsoleta, que si mai s’ha volgut justificar, avui no troba un sol argument en què recolzar-se. Abans – tots ho heu pogut llegir o escoltar – se’ns venia la imatge del Rei com una figura allunyada de la contesa política i per tant acceptada en qualitat de cap de l’Estat, més que no el militant d’un partit. Per això, al Rei se’l considerava una figura central, capaç de moderar el sistema, una mena d'àrbitre. I, per sobre de tot, se l’enlairava fins a un valor simbòlic, un referent de la unitat de la l’Estat que, en tant que representat d’un poder hereditari, venia a ser el continuador de la nació espanyola (o de l’anglesa, o la danesa, o la que sigui) més enllà del caràcter fugaç dels polítics.

 

Els defensors de la  monarquia, però, des de l’inici de la democràcia, han caigut en el pitjor dels errors: al Rei li han rigut totes les gràcies, l’han adulat fins al ridícul, n’han volgut amagar les debilitats i mancances, l’ha  disculpat en totes les relliscades (algunes de molt sonades) i han justificat la manca de transparència d’algunes de les seves activitats, especialment les econòmiques. Però, de sobte, aquest cinquè poder que són les xarxes socials ha començat a alçar la veu i a posar en evidència totes les xacres, físiques i  morals, de la nostra monarquia, fins que la institució ha caigut en els més ínfims nivells d’acceptació popular.

 

Per quin camí han arribat els reis actuals, arreu, al status actual? Quins són els seus orígens i quins els mecanismes que han possibilitat que el lloc de naixença d’una persona n’elevàs el seu rang a la condició d’inviolable?  En les arrels de tots els reialmes hi trobareu el mateix: guerres pel territori i lluita pel poder, fins que el més fort acabava, com no?, per imposar-se. Poder absolut, evidentment, fins al punt que, com han recollit les pàgines de la Història, s’acabava per atribuir la legitimat monàrquica a qüestions teològiques i es donava per bo que el rei ho era per designi diví. És a dir, que uns estaven destinats a ser pagesos i uns altres a fer de reis, segons on els havia tocat de néixer i créixer. I ja estava.

 

Se’m pot dir que avui les coses han canviat molt i que, en les monarquies parlamentàries, la figura del rei és purament representativa, sense gaire poder. Però, caram, ser el cap de les forces armades no és cap fotesa! I tenir assignat un pressupost per viure com un rei, mai millor dit, tampoc no és cap broma! Aleshores, quan avui el personal ha superat el providencialisme i ha arribat a la conclusió que Déu poc hi té a veure, en aquest negoci, crec que la pregunta que he plantejat més amunt es justifica àmpliament: Quin sentit té avui la monarquia? I encara un altre interrogant: I si ens surt un rei fluix de mollera, què en farem?

 

De Cristina, filla de rei, en presumesc la innocència, mentre no es demostri el contrari. Però no puc evitar una carretada de dubtes sobre les seves prerrogatives institucionals i la quota de representativitat que la sacrosantra Constitució reserva per a ella i la seva família. Tants de dubtes que, per poc que m’ho mir, el rebuig que em provoquen és absolut.