El futur està en la tenacitat de la ciutadania i en la construcció de projectes compartits. Lluny queda aquella decisió del rei En Jaume de convertir les Illes en un regne enmig del mar.
El fet de recordar el orígens de la nostra cultura i la memòria del rei En Jaume, evocant la pervivència de la nostra catalanitat, no deixa de ser, encara, un acte reivindicatiu.
Aquests dies, els portaveus parlamentaris del partit que ens governa han decidit que amb Catalunya només compartim la llengua. Segurament han confús, una vegada més, els desitjos amb la realitat. El professor Joan Melià, en un article al diari Ara (26-12-2013), deia que una llengua no és comuna perquè sí; el fet de compartir-la és símptoma que hi ha moltes altres coses comunes, de molt de temps de convivència i de coparticipació en moltes activitats. Les aportacions dels nostres grans creadors culturals, des de Ramón Llull fins al pintor Miquel Barceló, són compartides internacionalment perquè la seva obra supera totes les fronteres. Encara que no ho vulguin entendre, a la cultura la feim entre tots superant paranys i fronteres. La festa de Sant Antoni, com tota la nostra cultura, ha evolucionat amb el pas dels segles i s’ha enriquit amb elements de procedència diversa; els frares antonians arribaren a l’illa poc després de la Conquesta i estengueren la devoció; més tard incorporàrem la tonada, procedent de la comarca del Camp de Tarragona; la comèdia sobre la vida del sant ens arribà de la part de València i, a partir d’aquí, alliberàrem els dimonis de l’escenari i els convertírem en animadors de la festa al carrer.
La nostra condició d’illencs no ha impedit que, des de fa milers d’anys, hàgim compartit civilització amb els pobles colonitzadors de la costa mediterrània peninsular. Fins ben entrat el segle XX, el vaixell a vela ha estat el gran mitjà de transport i de transmissió cultural que ens ha agermanat amb el poble català i valencià, els nostres veïns. Així ha estat en el passat i així serà en el futur.
La primera vegada que s’emprà el concepte de Països Catalans fou a un llibre publicat l’any 1876 i titolat Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. En aquella època els gabellins manteníem un intens comerç amb Catalunya: els mariners de Cala Rajada enviaven la llagosta, la seva principal font d’ingressos, a Barcelona; els traginers feien el mateix amb l’obra de pauma, el carbó i el metro, amb la qual cosa enfortien la nostra economia; altres comerciants illencs hi traslladaven les ametles i els porcs. Amb els catalans i valencians compartíem noves religions, com el metodisme i l’espiritisme. Segons les actes del Primer Congrés Espiritista Internacional, celebrat a Barcelona el setembre de 1888, dels 68 centres de l’estat espanyol que hi eren representats, 41 provenien de les terres de l’antiga Confederació Catalanoaragonesa, 2 de Múrcia i 13 d’Andalusia. Aquelles intenses relacions comercials i culturals permeteren la modernització i millores socials fins a ocupar llocs capdavanters a Espanya. Jaume Alzina i Mestre, al seu estudi Població, terra i propietat a la comarca de Llevant de Mallorca, arriba a unes quantes conclusions i anota: La reducció, a finals del segle XIX, de la forta mortalitat infantil implicava que començàvem a superar factors culturals, alimenticis, climàtics, econòmics i sanitaris que eren la causa de les nombroses epidèmies, fams i malalties que fins aleshores havíem patit. Els febles índexs de natalitat que assolí aquesta comarca era un dels fets més rellevants de les poblacions que integraven l’àrea dels Països Catalans.
La Guerra Civil, el llarg franquisme i el desenvolupament turístic canviaren les nostres bases econòmiques. Les polítiques conservadores han intentat allunyar-nos de Barcelona i relacionar-nos amb la comunitat valenciana que han promocionat com a capital de la costa mediterrània espanyola. Tots aquells grans projectes: la ciutat de les Arts i de les Ciències, el port Olímpic, el circuit de fórmula I i Terra Mítica, entre altres, s’estan ensorrant ràpidament per ser inviables i fruit de projectes especulatius consumits per la corrupció. El Partit Popular illenc perseguia el mateix model, cosa que patirem i pagarem durant molts d’anys. Ara en Jaume Matas es troba abandonat pels seus antics companys i a les portes de la presó, sense que el seu partit d’aleshores reconegui cap responsabilitat.
Mentre aquests projectes especulatius anaven a tota velocitat, obres urgents i necessàries, com és el corredor mediterrani, és a dir, una via ràpida i segura per el transport de mercaderies, avancen lentament i això que compten amb el suport de la Unió Europea. Projectes d’aquest tipus permetrien desenvolupar tota la costa mediterrània com un gran focus de promoció econòmica, social i cultural. Ens manquen alternatives.
Mentrestant els grans projectes del president Bauzà són, bàsicament, dos: atiar l’anticatalanisme i malvendre el nostre patrimoni natural a fons d’inversió especulatius. Tallar iniciatives populars, com les propostes de modificació del TIL, i atiar l’anticatalanisme és la pitjor de les respostes possibles. I, encara que afirmin el contrari, les seves iniciatives de cada dia ens empobreixen més en tots els sentits.
El futur està en la tenacitat de la ciutadania i en la construcció de projectes compartits. Lluny queda aquella decisió del rei En Jaume de convertir les Illes en un regne enmig del mar.
31 de desembre del 2.013
