L’honradesa en política crec que no és acceptada en el fur intern de la gent. Tal volta hi hagi molt de desengany, però en tot cas, si se’m diu que sí, que és desitja l’honradesa en els polítics, sempre existeix la idea de l’excepció respecte que li sigui aplicada a un mateix. El que vull dir és que es desitja que la honradesa política es practiqui quant a tots els altres, però no que la conseqüència de la pràctica d’aquesta honradesa se’ns apliqui a nosaltres mateixos. Hi ha persones que volen patent de cors o almanco una flexibilitat per a transgredir en quant faci favor a l’individu que l’està jutjant en el seu fur intern.

Si parl d’honradesa política davant un auditori i ho faig sense que hi hagi una possibilitat que tal honradesa pugui ser duta a la pràctica assolint el poder, resultarà alliçonador i simpàtic i fins i tot utòpic i agradós d’escoltar. Però si es pronuncia en un míting electoral com a candidat,  quant a la probabilitat de dur-ho a efecte, l’auditori ho prendrà com a ximple estratègia electoral increïble o, la majoria de les vegades, com quelcom perillós que pot perjudicar els interessos, grans o petits, de cada individu que l’escolti, i per això voldran evitar-ho, i el teu discurs resultarà contraproduent.

Tal volta la realitat és que un polític, predicant l’honradesa, és perillós o resulta sospitós de perill. La gent, realment, no vol polítics honests. Crec que la gent prefereix polítics eficients i col·laboradors del desenvolupament de les possibilitats de millorar en cadascú, i això no és generalment compatible amb l’honradesa. Sí, es desitja que la llei, la norma i la honradesa s’apliquin als altres, però no a nosaltres, i encara ni tan sols als altres, perquè així ens justifica que no se’ns apliqui a nosaltres mateixos. Em referesc a les lleis que obliguen, o a les que ens donen els drets.

Marce López Sirer amb un grup de polítics (fotografia Vives)

L’honradesa, com a paraula, és venerada. Porta connotacions religioses pel seu contingut eufònic, però el moll de la paraula, el seu concepte, és sospitós i encamina la gent a posar-se en guàrdia.

Personalment, crec que la utilització de la paraula honradesa, en política activa, no és fructífera.

La gent, en general, es anàrquica o tomba instintivament cap a l’anarquia. Aquesta anarquia instintiva està sempre coartada, subjugada per les normes… No s’acaten les lleis i les normes de forma natural, si no que s’obeeixen. No s’accepten de bon grat, si no per la por a la represàlia o el càstig que duu implícita la seva desobediència. La norma crea una tendència a la transgressió. La tendència natural és aquesta transgressió. La llei i la norma són sempre un pes, un jou que, dintre el nostre fur intern, volem espolsar-nos si podem. Per això, predicar l’honradesa és predicar la implantació pràctica de les formes teòriques i l’esment per fer complir la imposició del pes referit, el qual, instintivament, repugna. Cada individu no es confessa tal cosa, però en el seu fur intern és així. Si de qualcú es creu que no es ven, que és incorruptible, tal volta resulti bonic, però és perillós i enemic dels interessos i del concepte que d’ells tenim.

La vida, en tota la seva naturalesa, i dins ella l’home, és un joc d’interessos i de supervivència. S’entén que és preferible qualcú flexible, mal·leable, dúctil, comprensiu i disposat a cercar situació còmoda a les lleis per a satisfer els interessos de qualcú. Però resulta que, molt freqüentment, els interessos dels uns no sols no coincideixen amb els dels altres, sinó que es contraposen, perquè tot dret comporta també obligació i, llavors,  sorgeix el dilema: A quins interessos cal adaptar-se, quan el benefici d’un perjudica a l’altre?.

Complicat, no?

Article, traduït al català, del llibre en castellà “Casialgo” de  Marce López Sirer,
per deferència de “JUSÀN”