Infracròniques neocolonials

Darrerament sent xerrar molt sobre una cosa que es diu “vot útil”, que molta gent votarà “útil”.

La primera reflexió que em ve al cap, és que si hi ha un vot “útil” vol dir que també hi ha un vot “inútil”. I bé: quin és el vot “útil” i quin és el vot “inútil”?

De tota aquesta xerrameca que, com hem dit, se sent, es desprén que el vot “útil” és votar contra el PP i, per tant, votar PSOE. Perquè no guanyi un partit nacionalista es vota un altre partit nacionalista suposadament enfrontat al primer.

La conclusió és clara: el nacionalisme espanyol ha marejat tant la perdiu que fins i tot ments molt ben moblades s’han cregut les seves mentides. Perquè la teoria del “vot útil” ens du a pensar que el nacionalisme espanyol està a punt de guanyar la batalla fins i tot entre els que, d’entrada, no ho semblaven, de nacionalistes espanyols.
És el somni de tot nacionalisme opressor: portar les aigües de l’enemic al seu molí.

Això traduït vol dir: implantar definitivament el bipartidisme a la pseudodemocràcia espanyola, amb dos grans partits nacionalistes que es turnin en l’exerici del poder. I això que pot semblar una gran novetat, no ho és tant: és la única “democràcia” que han tolerat sempre els espanyols i això, amics meus, és una teoria política més vella que el pastar i que es diu “tenir la paella pel mànec”, perquè guanyi qui guanyi, guanyen ells, sempre ells, només ells.

En canvi, el “vot inútil” és un vot contra aquesta comèdia, és un vot que aposta per dir les coses pel seu nom, és un vot contra l’ultranacionalisme espanyol maquillat a vegades de dretes i a vegades d’esquerres, però sempre radical, sempre messiànic, sempre exterminador.

Així que ja vos podeu imaginar que jo votaré “inútil”, perquè és la única manera per tal que el meu vot serveixi per qualque cosa i, per tant, arrib a la conclusió que l’únic vot “útil” és el vot “inútil” i que, en el fons, el vot “útil” és d’una inutilitat total per a les persones amb dos dits de front. I perquè, a més, el vot “inútil” és l’únic vot possible per a les persones que no som nacionalistes, que apostam decididament per l’internacionalisme i que, per tant, pensam que el dret d’autodeterminació dels pobles és un dret bàsic en qualsevol democràcia. Una “democràcia” que no accepta aquest dret i que, a més, no contempla la separació de poders, no és una democràcia. Bé potser sí: és una “democràcia orgànica espanyola”, que han heretat directament del tio Paco i de la qual feixistes i socialistes n’estan ben contents i orgullosos, pel que sembla.

Miquel Flaquer
Mariner i nàufrag del Golea