Maria Orts (EU-Ev), la gran triomfadora de la nit electoral, juntament amb Tomeu Alzina (PSOE), l’altre triomfador, són l’esperança per a un canvi just i necessari al nostre municipi. A l’altra costat, els perdedors: Pep Gallego i Toni Muntaner. Dos veterans que l’electorat vol enviar a ca seva. Aquestes són les dues cares de la mateixa moneda. Això és la política, uns guanyen, els altres perden i alguns es queden igual com sempre, enrocats i inamovibles (PSM-Entesa) esperant temps millors.
Fa sis o set mesos pensava que en Muntaner no es tornaria presentar. I ho pensava perquè a en Toni el tinc per una persona sensata i amb seny (curiosament, aquest és el lema de la seva campanya) i per tant veuria com el seu cicle s’havia acabat; que la seva tasca, durant aquets quatre anys, li hauria fet perdre la confiança del seu electorat i que el pacte amb el PP també li cobraria factura fent-li perdre la poca credibilitat que tenia (el seu programa també deia que no pactarien amb els extrems; ja és curiós que digui això després d’anar quatre anys de la maneta del PP). Però no ha estat així, en Muntaner s’ha tornat presentar, i ho ha fet ben arropat per gairebé tota la gent que li havia donat suport durant la legislatura i la campanya anterior. Un suport intern que és mal d’entendre si ho feim des d’una anàlisi sensata i assenyada. Com era possible que els Miquels, en Damià, en Jesús i molts d’altres de la candidatura li tornassin donar la confiança després d’haver vist les andanades del pacte amb el PP (aquest PP) i havent passat una legislatura amb encefalograma pla, sense fer absolutament res? He de reconèixer que aquest suport em va desconcertar i en algun moment vaig dubtar de la meva capacitat d’anàlisi polític; pensava que en Muntaner remuntaria i ens donaria una sorpresa. L’electorat rarament perdona i no ho ha fet en el cas d’en Muntaner, que s’ha estavellat estrepitosament i sortirà del redol polític per la porta falsa, per la més petitona de totes. Llàstima que un polític tan carismàtic i populista com en Muntaner hagi d’acabar la seva carrera d’aquestes maneres. La seva immensa vanitat l’ha duit a perdre. Un altre que, com en Salvador Moll, serà més recordat pels seus fracassos que per els seus èxits. Mala manera d’acabar una vida política.
En Pep Gallego tampoc està per tirar coets, la davallada de la llista que encapçala ha estat molt important. Jo atribueixo aquesta reculada a dos factors: un de positiu i un de negatiu. El positiu és que UCAP s’ha desfet de les rèmores dretanes i peperes que pululaven pel seu entorn, ara tothom està al seu lloc, el PP ha recuperat el seus electors naturals que fins ara votaven UCAP i aquests han recuperat l’essència més centrada, deixant de banda bona part del sector hoteler i empresarial de Capdepera que tant els pressionava. El negatiu: la reaparició d’un vell dinosauri polític ja en retirada. Amb tots els respectes cap a en Pep, penso que UCAP havia de ser valenta i apostar per un candidat jove i nou. Quan vaig veure que presentaven en Pep vaig comentar en algunes converses polítiques que malament anaven les coses dins UCAP-UM si havien de recórrer a un candidat que tots donàvem per retirat. Continuo pensant que UCAP-UM ha de ser valenta i donar pas a noves cares, en Pep ho ha provat i no li ha anat be. Una renovació dins UCAP podria obrir portes a nous enteniments i, perquè no, a futures noves majories, mai se sap.
Els temps millors per al nacionalisme de progrés que fins ara ha representat el PSM estic segur que arribaran. Un municipi com el nostre és difícil per a l’expansió de l’ideari nacionalista i pera fer arribar el seu missatge, per això cal trobar noves fórmules que ajudin a aquests objectius si es vol avançar electoralment. L’important és no recular ni perdre percentatge. Amb paciència i seny arribaran els resultats, d’això no en tenc dubte. Hi ha espai per a més representació.
Felip Esteva Castro
