Cala Rajada sorprèn, sobretot si vius a fora com jo. Ve a ser com quan descobreixes que en Rafel, en Pere o en Jaume, que feia temps que no veies i que tenen la teva mateixa edat, han criat un bon grapat de canes, un immensa plaça alopècica i/o un panxó vuit mesí.
Idò a Cala Rajada el que li surt més són alopècies pinarenques: de cop, un solar ple de pins es converteix en un forat amb excavadores nervioses i un cartell que anuncia casetes de luxe per a nòrdics afortunats o apartamentets per a futurs jovenets que hauran de viure hipotecats fins a la tercera edat. Mentre la meravella cimentera creix, l'emboliquen amb fil de ferro. La imatge et corprèn. Ha estat massa fil de ferro, massa "mallazo", per a un sol dia. Tot plegat recorda massa un camp de concentració.
De cop et quedes sense parla. Sents taquicàrdia, mareig, vòmit... un diagnòstic ràpid podria indicar que estic patint un episodi de la síndrome d'Stendhal, aquell de l'anunci d'Audi, ocasionat per una exposició a un excés d'obres d'art i bellesa. Però no és així. Direm que vaig patir un atac de Lahdnets, Stendhal al revés, i ja mos entendrem. Fa anys que a l'hivern alguns patim aquest desordre en veure tants vidres pintats de blanc, tant de "mallazo", tanta obra, tanta grua i tants pins desapareguts.
El tractament contra aquests petits atacs consisteix a anar fent petites escapades a Cala Agulla per rebre carícies d'or, turquesa, blanc, blau... intentant no mirar cap a la torre de guaita cada any més esbucada (els partits gabellins no havien pactat que s'havia d'arreglar, fa uns anys? Només hem de cuidar el nostre meravellós castell o hi ha més coses del nostre patrimoni que valen la pena?). Amb aquesta injecció de bellesa agafes ànims per tornar a ca teva fent que no veus la reixeta que encercla els Bier Garden o Bier König o com dimonis s'anomenin. Però no pots. Els ulls se n'hi van com la llengua cerca el queixal on tens el mal.
I vet aquí que en una d'aquestes mirades furtives veig un home. Està estirat damunt una de les barres del bar, amorrat a un servidor de cervesa. És immens i té una panxa extraordinària. El crid. S'espanta. Té tota la pinta de ser alemany. Li dic si necessita ajuda, en el meu alemany macarrònic. S'acosta i m'explica que per favor no el delati. Que en acabar la temporada va decidir quedar a Mallorca i que ja du quatre mesos alimentant-se tan sols de cervesa, sense fer res en tot el dia més que ingerir aquest líquid. Que és feliç. Li don l'enhorabona i "ain gutes iarres" i me'n vaig pensant que encara hi ha un turista pitjor que el que no ve, com diuen els intel.lectuals de la cosa: el turista que es queda d'estranquis.
Miquel Piris
