Bartomeu Melis, primer pregoner de la festa de l'Esperança.

(text complet del pregó pronunciat dia 17, a la Capella del Castell)

 “...Quan el moro se’n venia per dur-nos esclaus a Alger, del vostro trono sortia d’ hermosa llum un fester”, és, com sabeu tots els que estau aquí, aquesta nit, el començament d’una de tantes estrofes, tal vegada, més cantades per generacions de gent de Capdepera entonant el seu himne de l`Esperança, que ens convoca, en aquestes Completes que demostren, una altra vegada, que no decreix l`esperit que ens reuneix  en la festa de l´any  més plena de sentiment i veneració a la nostra estimada Verge. 

              Amb atenció a la convidada del rector Miquel Mulet que vol encetar, de qualque manera, el que no hagi de ser sempre un capellà –com ha succeït en edicions anteriors– qui  faci el “sermó”, sinó que  desitjava que el fes qualque seglar, m`ha tocat a mi esbrinar-lo  i, per tant, l’ he preparat un poc a corre-cuita. El vos llegiré, seguint la moda que s’ha imposat a Capdepera, els darrers anys, de començar qualsevol de les festes populars amb un pregó. 

                Quan vos deia, al principi, lo dels moros que venien per dur-nos esclaus, baldament la intercessió de la Verge fent aparèixer l’espessa boira que, segons la llegenda, va evitar l´atracament de l´enemic, ho feia imaginant  el grapat de capdeperins que habitaven aquest recinte del Castell i els contemplava  apinyats, assustats i fent gavella. Sempre he volgut  creure –perquè m’encanta aquesta espècie d`alegoría–, que de qualque manera  podria haver sorgit d’un fet com aquest el que ens denominin amb el gentilici de  “gabellins” i, per tant,  persones unides i agermanades per una causa comuna. En el cas d`aquells primers habitants, defensant el Castell i, ja més tard, i en el transcórrer del temps, en defensa de Capdepera y de tot lo nostro.

                  Aquesta festa de marcada tradició religiosa, però eminentment popular, mai no s’hauria de perdre una volta que la generació de gent de la meva edat vagi desapareixent. Pens en lo magnífic que seria que els joves, de qualque manera, fossin capaços de mantenir vives les arrels que ens porten a aquest bressol de la nostra història, de la nostra memòria històrica –sense altre tipus de connotacions–, on la Mare de Déu és peça fonamental, lligada íntimament a la personalitat de tots i cada un dels que vivim a Capdepera.
   
     No voldria personalitzar, i per això vos deman disculpes, amics “gabellins” i acompanyants, però em complau recordar, aquesta nit,  moltes de les vivències de qui vos parla, en el transcurs  de més de cinquanta anys en què venc freqüentant les muralles del Castell i aquesta Capella. Però no temeu, no em posaré ara a glossar-vos  mig segle de vida. Déu ens guard.

          No obstant això, la meva memòria retrocedeix en el temps i com una rampellada em veig com un escolanet de deu, dotze o quinze anys passant el rosari i després llegint la novena, damunt d’aquella trona de fusta forta que estava col•locada darrere d´on  jo estic, just davant on es troba el quadre dedicat a Sant Josep, a la part de la dreta. Ho feia abans que un predicador –diferent a cada un dels vuit diumenges precedents a la festa– sortís a fer el sermó. He de dir que poder comptar amb un predicador diferent cada diumenge de novena, era tot un esdeveniment. En aquell temps no mancaven els capellans...

         Les contrades de la muntanya del Castell varen ser sempre lloc d’esbarjo i jocs juvenils. Emulàvem –els al•lots d’aquella època– fantasioses batalles de pirates, de moros i cristians, i mes d´un que es feia el valent tornava a ca seva amb la roba foradada, qualque braverol pel cap i les cames rapinyades pels romeguers, ja que llavors els al•lots portàvem calçons curts. També del “donat” del Castell ens arribava qualque clatellada quan  jugàvem a “conillons”  i ens amagàvem a l’escaleta del campanar, rere aquella trona on sempre ens han contat que hi  va predicar  Sant Vicenç Ferrer.

             Vos deveu demanar: ¿Per què ens conta això?  Idò perquè, un dia com avui, he considerat adequat recordar a l’amo en “Busco” i la seva família, “els donats” de permanent servei al Castell, com també l’amo en Biel “Escolà”, amb tota sa seva santa paciència i, com no?,  mestre Miquel “Coix”, l’organista “alma mater” de la novena, que ens dirigia i ens feia cantar a tots, grans i petits i, als escolanets, ens donava classes de gimnàstica. Són persones que cal esmentar per la seva vinculació al passat d’aquesta festa, i ho faig amb estimació i no poca nostàlgia.

         Quan arriben aquestes calendes, la gent de Capdepera  pensa amb la “boira” i amb el  “miracle” que ens conta la llegenda. Mirau...

       
     Fa molt poques setmanes, un canet de dos anys es va precipitar, muralla avall, a través dels  forats per on sempre ens han dit que el antics habitants del Castell tiraven oli calent a les tropes de guerrers que venien a fer-los presoners. Es despenyà pel costat del Castell que mira a la carretera de sa Mesquida, on hi ha una altura d`uns 10 metres, amb pedreny i una ample paret al fons, també amb alzines grosses.

       El ca va desaparèixer pels forats i el seu propietari, tot desesperat, no el veia des de la murada. Amb uns amics  donaren la volta, per defora, al Castell, per la part d’es Puig, fins arribar a l`indret on el canet havia caigut, amb la convicció de trobar-lo mort o molt mal parat. Idò no, el ca estava assustat, amb una rapinyada a una cella, però sà i estalvi. Aquells al•lots varen considerar un miracle el que havia succeït amb aquell animalet i la seva caiguda al fons.

         Manifestaren aquells joves que, abans, el ca els havia acompanyat dintre d`aquesta Capella i també ell havia passat per davant la imatge de la Mare de Déu. Precisament, contemplaren aquest quadre dels pescadors i parlaren també del miracle de la boira.  Si el que li va passar al canet fou tal ment un miracle o no, mai no ho sabrem. No sé si aquests joves creuran o no en miracles, a partir d’aquest fet. És una qüestió de  fe. El que vos acab de contar és real, va succeir  i alguns dels seus protagonistes són anit aquí. El canet, no. El ca no ha pujat ....

                  Bé, crec que aquests infants que aquí hi ha deuen estar cansats de sentir-me i, per això, vull ser breu. Per tant, per acabar, permeteu-me que vos digui que l`orgull  i la satisfacció que vaig sempre sentir  durant la meva llarga pertinença  com a membre de la Fundació Municipal “Patronat Castell de Capdepera”, les voldria transmetre a moltes de les persones que se senten sentimentalment lligades i compenetrades amb aquest monument emmurallat en què ens trobam.

         El Patronat, segons la meva opinió, ha fet moltes i bones coses. Té la important missió de tutelar tot el que es promogui en aquest recinte. Però mai no serà suficient si no és capaç d’agombolar el sentiment religiós d`aquesta festa amb tots els actes lúdics que al seu voltant se celebrin . Tot forma part d´una sola unitat, malgrat, de vegades, no ho vulguem veure.

                Els estatuts de la Fundació haurien de permetre, mitjançant qualque fórmula, aglutinar dintre d’aquest organisme a molts dels veïns que viuen de prop el Castell i també, per què no dir-ho?, se senten identificats amb aquesta Capella i amb la  Mare de Déu de l’Esperança, que són “gabellins” de soca-rel. Persones a qui escoltar i a les quals poder demanar opinió. Podria ser, tal vegada, una forma de contribuir a la conservació d’aquesta festa i en  benefici del nostre poble.

           Tanmateix el fet que dia 18 de desembre sigui festa laboral o sigui dia feiner, es faci festa religiosa o cívica, sempre serà de color verd, del color de l’Esperança  en el calendari del cor dels gabellins.
     
                Per tant, Capdepera, facem “gavella”, facem festa i que sigui per molts d’ anys.

                 Moltes gràcies.                        

                                                  Bartomeu Melis i Melis