Resulta que després de tot, el que sent per tú es pena. De la rabia inicial, de l'odi infinit, dels insults que te vaig dedicar, de la tristor invasora en ser coneixedora dels fets, el que em queda és angoixa pels nadons que sobreviuen i pena per tú, covard sense valors, ànima negra i pobre.

No sabem qui ets, ni si ets el mateix que cada poc temps actua de la mateixa forma. Sense compassió per la mare que durant dies cercarà desesperada als seus fills, sense compassió per els nadons que patiran hores, inclús dies fins morir. Perquè tú, covard, no tens el coratge de confessar que no tens la mare esterilitzada i cada dos per tres deixes que es quedi prenyada, no tens valentia per demanar ajuda per trobar famílies adoptants. 

Ets tan covard que no pots ni matar als cadells d'un sol cop sec, la teva valentia just, just arriba per ficar aquells cossets dins un sac de menjar de ca i deixar-ho al bosc. Ni saps ni vols saber el patiment que han suportat, creiem que durant més de 24 hores, fins que algú va fer la troballa.

Perquè tú, ànima negra, consoles el petit, petitissim microgram de decència que albergues, pensant que un cop tirats com si de fems es tractessin, no pateixen més que deu minuts fins morir. Idò bé,  per això t'escric, amb poques esperances de que ho llegeixis, però si ho fas, esper (amb manco esperances encara) que sigui aquesta la darrera vegada.

Que patiren més de 24 hores desesperats, ho sabem per l'estat dels cossos. Que més d'una persona les va sentir, en tenim constància,  fins que qualcú amb seny, cor, sentiments i decència va fer la troballa i sense dubtar un segon, va fer saber a membres de la Protectora el trist descobriment. 

Trist, no, tristíssim. Vols sentir com gemegaven???. Escolta el so de la desesperació, ho tenim gravat.
No som una tropa de gent, ni tenim tot el temps del món disponible, ni recursos econòmics, a vegades no tenim ni ànims. Però si hem de correr, correm, si hem de deixar de costat altres facetes de la nostra vida diària les deixa'm. I el que ens trobam es una imatge que ens parteix el cor en mil bocins, cada un d'ells amb més bondat que tot el teu cor sencer.

Banyats per la robada de la terrible nit passada al bosc, freds com el gel, deshidratats. Dels onze, un ja havia deixat de patir, els altres deu amb un fil de vida, però te torn repetir que vull que escoltis els seus plors, un fil de vida just per bramar i suplicar.
Mantes, bosses d'aigua calenta, cap al veterinari. Injecció de sèrum calent, massatges per reactivar i escalfar i ses nostres mans que no aturaven.
Les mosques ja s'havien fet posseïdores dels seus cossos, encara vius però freds com la carn morta. 
Treure ous de la seva pell gelada, ficar bastonets dins les seves boques i goles per tal d'extreure la major quantitat d'ous no és gens agradable, t'ho puc assegurar. 
Colocar aquells cossets humits i gelats entre la nostra pell i la roba, exhalar el nostre alè calent a les seves cares, per tal de espantar la mort freda contra la que ells amb els seus crits agònics lluitaven desde feia hores, xapaba cada un dels milers de trossos en que el nostre cor s'havia romput en milers de bocins més.

Hores després, quatre més morien, al manco ho feren calents i acaronats per mans compassives. Els seus cossos ja plens d'ous i larves per dintre, rebentats per el mal cop en tirar aquell sac al bosc no ho varen poder soportar. 
Moltes hores després de que la seva mare els hi donàs la primera i única llepada d'amor i benvinguda, els supervivents descansen baix l'atenta mirada de les voluntàries que sense rebre res els ajudaran a lluitar per viure. Tot per recompondre el cor, el dels cadells i el d'elles mateixes.

He intentat entendre els motius, el perquè ho fas això. Econòmics?? Mancança d'educació??. No m'hi entra al cap. Sols encert a pensar que la teva ànima es pobre i negra com la nit fosca, que no hi cap lluna dins el teu cor que doni una mica de claror.
Per això ara em fas pena, per la teva pobresa d'esperit.

No sé qui ets i potser te conec, fins i tot qui sap si ets qualcú que me cau bé i ens saludam. Tú si sabràs qui som, si es que ho arribes a llegir això. No m'amagaré, no aquesta vegada, perquè ja van moltes vegades i necessito que ho sàpigues, que ho sàpiguen tots. Ja prou hem suportat de família, amics o companys que ens mirin rar per "això de perdre el temps amb animals", ja no ens afecta.  No em crea cap conflicte, potser el conflicte ho tendràs tú.

Les voluntàries lluitaran per ells, com varen lluitar per tots els anteriors nadons trobats quasi al mateix lloc i cercaran famílies responsables que els adoptin, potser tu n'has vist qualcun d'ells caminar per el poble, potser has dit "quin ca tan preciós" i no t'has aturat a pensar que era un dels que tu vares voler llançar cap a la mort i la vida va guanyar la partida.

Dels sis que encara viuen desig que al manco un es quedi al poble, visqui a una casa envoltat d'amor i atencions, passegi per els nostres carrers i quan passi per el teu costat un petit raig de llum travessi el teu negre cor i cada un dels seus passos d'animal estimat i feliç  sigui una pedra més en el mur de la teva vergonya.

Entra al Facebook de Gatos de Capdepera i veuràs belles imatges de cans, moixos i altres animalons que viuen perquè hi ha gent que creu que tota vida importa.
Pero primer entra al meu Facebook, t'ho dedicaré en castellà,  per si de cas, i perquè arribi a més gent. Escolta els plors. Ni tancar ulls ni orelles davant allò que ens fa mal o ens fa empegueir farà desaparèixer la maldat. Per adobar el que s'ha romput hem de mirar els trossos.

Em fas pena. Que la teva descendència no hereti de tú la foscor i pobresa de la teva ànima. 

Pilar Díaz Villafaina