La política com a article de consum

Mumare és sorda i no entén ni la meitat del que diuen per la tele. Però hi veu bé, i la tele l'entreté, sobretot el futbol. La política també li interessa i, ho entengui més o manco, hi para esment.

Aquesta nit, quan he passat a veure-la, l'he trobada embadalida amb el "debat". En Rajoy i en Zapatero repetien la mateixa lletania del primer "debat". "Qui trobes que guanyarà, d'es dos?", m'ha demanat mumare. I jo li he contestat que si ha de ser amb el meu vot, que no guanyarà cap dels dos. "N'hauràs de votar un o altre. Tu sempre votes", m'ha dit. "N'hi ha més", li he aclarit. M'ha mirat amb estranyesa, dibuixant un signe d'interrogació amb les celles. "Més? N'hi ha més, que se presenten? Jo no n'he vist d'altre!"

Ho estam aconseguint. Estam fabricant una democràcia de baixa intensitat, amb els ciutadans convocats cada quatre anys perquè triem entre dues opcions que en molts d'aspectes són més del mateix, i després ens n'oblidem la resta de la legislatura. Mumare ja no sap que el món no s'acaba amb en Zapatero i en Rajoy. Els partits majoritaris, amb la connivència dels mitjans de comunicació, estan simplificant l'espai polític i eixarmenten les bardisses amb un maniqueïsme que és un insult a la intel·ligència.

Em sembla que la política, amb les eleccions com a aparador, també s'està convertint en un article de consum.

     Estira que ve peix!