La bipolarització de la vida política, tan americana i tan poc europea, comença a fer forat en la consciència de molts d'electors

IB3 va donar el gran debat. Zapatero vs Rajoy, en directe per la nostra cadena autonòmica. TV3 no, que no el donà.
I? Bé, res, qüestió de percepció, d’enfocament, de saber on es té el centre i de dibuix de l’horitzó polític. El nostre és a Madrid. La nostra skyline política perfila la Moncloa, la Zarzuela, Ferraz, Génova... i la Cibeles.
Ja tenim les eleccions presidencials en marxa, amb la caldera bullint.
Presidencials, he dit? No, que no ho són, eleccions presidencials. Dia 9 de març elegirem els parlamentaris que integraran el Congrés i el Senat. Els primers seran els qui, posteriorment, elegiran el president del govern. I això no obstant, els mitjans de comunicació ho tracten com un partit de futbol, com un combat de boxa, simplificant l’escenari, reduint les possibilitats, emmascarant les zones de transició, eliminant matisos. Demòcrates i republicans.
Hi ha vida, defora?
Aquest dimarts no es parla de res més. Les tertúlies radiofòniques en van plenes i els especialistes en temes d’”estat” analitzen fins a l’últim detall les intervencions dels dos candidats que nosaltres no podem votar. Els dos grans partits, plens d’eufòria, en declaren guanyador el seu representant. I nosaltres miram cap a Madrid, embadalits.
Seria molt gratificant que aquest negoci que anomenam Espanya pogués quedar per sempre més en mans d’uns o d’altres. Gratificant per a ells, clar, convençuts, com crec que estan, que els apèndixs perifèrics i emprenyadors, eternament insatisfets i permanentment victimistes, són un entrebanc per al gran projecte nacional (nacional d’Espanya).
Per a un dia d’aquests, la nostra inefable IB3 anuncia un debat Maria Salom-Antoni Garcias (oh, Déu meu!), perquè no es vol perdre la tallada d’audiència d’un cos a cos, tot i que, en aquest cas, els púgils tenguin tan poca pegada.
La bipolarització de la vida política, tan americana i tan poc europea, comença a fer forat en la consciència de molts d’electors, especialment ponent enllà. I als d’aquí, se’ns fica dins la mollera que optar per una de les dues opcions majoritàries és emetre un vot útil; verbi gratia, no votar-les és ser un inútil polític.
 I qui ho vol ser, inútil?

           Estira, que ve peix!