Una Comissió a prova de crisis ens regalà, el dijous dia 5, una arribada dels Reis d’Orient esplèndida. Hi contribuí, no poc, aquest temps gairebé primaveral en què s’ha instal·lat la meteorologia i, d’altra banda, el moll s’omplí fins a vessar d’una gentada que, amb la seva presència, fa d’aquesta una de les celebracions més multitudinàries del calendari. I entre aquesta gentada, com podeu suposar, una majoria considerable de gent menuda, dels més joves del poble, que oferien un quadre polícrom: ansietat, il·lusió, temor, alegria..., un poc de tot!

L’arribada començà, un any més, pel moll de Cala Rajada, fins on el vaixell “Joven Mirmer” traslladà Ses Majestats des del transatlàntic en què viatgen arreu del món i que, com que és tan gros, no pot atracar en el nostre port. Durant tota la nit, es feren barcades de juguetes, a fi que cap nin es quedàs sense.



Una vegada posat peu a terra, els tres Reis s’adreçaren a la multitud, mitjançant traducció simultània d’un dels patges. Asseguraren, els egregis visitants, que duien regals per a tothom, excepte per al parent d’un parent seu que, pel que sembla, darrerament no ha fet gaire bonda.







Les carrosses que esperaven Ses Majestats, un any més, combinaren bon gust i imaginació, una festa de colors i llum que enlluernaren els més petits. Una feinada de la Comissió per tal de quedar bé amb aquests Reis que cap any fallen a la cita.

La caravana desfilà primer pel centre de Cala Rajada, fins a l’edifici “Cap Vermell”, on repartiren caramels entre l’al·lotea.



I després, cap a Capdepera s’ha dit, on també feren una bona desfilada, fins a la plaça des Sitjar. Allà, des dels balcons de l’Ajuntament també s’adreçaren a la munió de gent congregada, i tornem-hi amb uns bons discursos en les llengües més exòtiques que hàgiu escoltat mai. Això sí una mica deslluits per problemes amb la megafonia.

En fi, que tot va ser com sempre però al mateix temps distint de cap altra vegada.  I és que la il·lusió es renova cada any, i cada any hi ha ulls nous per a embadalir-se davant l’arribada d’uns personatges que, amb crisi o sense, saben que aquí els esperam. I ells mai no ens fallen.