Capdepera suma una nova centenària a la seva llista. Es tracta de la senyora Gisela Wimmer, una austríaca que va arribar a l’illa cap al 1965 i que entre moltes altres coses, va viure les dues guerres mundials. Ahir va celebrar el seu 100 aniversari entre amics i familiars, i l’Ajuntament de Capdepera, representat pel batle, Rafel Fernández, i la regidora de Serveis Socials, Ivón Renaud, li feren entrega d’una placa commemorativa i un ram de flors. A més, la coral gabellina li va oferir un repertori de cançons com a regal d’aniversari.
Gisela Wimmer va néixer el 13 de maig de 1914. Parla francès, alemany, anglès, castellà, italià, una mica d’àrab i de xec y reconeix que el saber idiomes és molt important perquè a ella, aquest fet, li va obrir moltes portes a la vida: “Si parles dos o tres idiomes, vius dues o tres vides”.
Després de créixer a Àustria va emigrar cap a Veneçuela a l’any 1951 on va passar tretze anys de la seva vida. Recorda un país “molt agradable, que lamentablement ha canviat molt”. Des d’allà, va aprofitar per conèixer Amèrica del Sud i els llocs més emblemàtics com les catarates d’Iguazú, el llac Titicaca o e Machupichu, entre molts altres indrets dels quals conta anècdotes molt divertides.
Després d’aquest gran viatge decideix que és hora de tornar a Europa, i resulta que dues amigues havien emigrat a Cala Rajada: “Em digueren que vengués”. I així ho va fer. L’any 60 vengué de turista una setmana i va marxa d’aquí com a propietària d’un solar del qual s’havia enamorat. A finals del 1964 decideix anar-se’n definitivament de Veneçuela i torna a Mallorca, “era el dia de Reis”. Es va comprar un cotxe “un escarabat” i des de llavors viu a Cala Rajada. Actualment comparteix la vida amb cinc moixos i un ca de 17 anys.
La seva estància a Espanya la va passar treballant com a guia turístic i com a cuidadora de nins entre Mallorca i Gran Canaria fins que es va jubilar als 70 anys.
La lectura és un dels aspectes més importants de la seva vida. “La meva primera televisió la vaig tenir a Veneçuela” i ella i la seva germana no havien pogut anar gaire a l’escola i per tant, llegien molts de llibres. “La nostra defensa era el llapis per poder escriure”, comenta, mentre recorda que de nina va escriure a un cartó No més guerra com a símbol de protesta. A més dels llibres, parla dels mots encreuats: “Ens hem de cultivar i interessar-nos per les coses que passen”.
Explica que cada dia es desperta cap a les 7:30h del matí, obre la finestra perquè els moixos surtin al pati i es prepara l’esmorzar. Les obligacions són necessàries, comenta. Des de que es va jubilar li agrada berenar la llit amb una safata, pa torrat i cafè, sense sucre. Mira les notícies d’Àustria mentre és al llit. Després, arregla l’habitació. Surt a dinar a fora perquè ja li costa cuinar. Per arribar a aquesta edat calen dues coses: allunyar-se dels medicaments i una copa de whisky escocès cada nit, explica. Només porta ulleres per llegir i encara té carnet de conduir.
Acaba dient que la vida és bonica i s’ha d’aprofitar cercant “un lloc per viure, una feina que t’agradi i que te doni temps per estudiar, descansar i fer exercici”. Com a dona, explica que és molt important ésser lliures i independents, saber decidir i no tenir por: “He sortit de festa moltes vegades però sempre he tornat al meu llit amb el meu cotxe”.
Nota de la redacció:
Cap Vermell va publicar una entrevista que li va fer Miquel Piris, fa unes setmanes...
http://www.capvermell.org/index.php/fets-i-gent/entrevistes/14395-gisela-wimmer-la-padrina-austriaca-de-cala-rajada-fa-100-anys
