Benvolguts siau, estimats amics futbolers, tots quan sou!

Ja torn  estar embardissat amb una altra nyepa d’aquestes per explicar-vos les tribulacions d’aquest futbol, nostre i magre, d’anar per casa.  Tant de bo no  l’hagués de fer! Almanco m’evitaria aquesta pujada de sang, triglicèrids  i sucre que port engronyat fora importar-hi. A urgències hauria d’anar envers embastar aquest testament ple de dois esportius!

Es veia venir! Es veia venir i acabat passant!! Després de tantes jornades d’anar amb el carro pel pedregam i de salvar-nos per la campana o per la intersecció de l’Esperit sant -tant se me’n fot-, avui hem perdut. I s’ha perdut jugant desastrosament, plorant gotes de sang, per mèrits propis i fregant un ridícul d’escàndol. Això ha estat un complet desficaci! Que hem jugat de malament Déu meu! Aborronant!! Inexcusable!!!

No pareix veritat que siguem els tercers classificats amb ínfules d’assolir una segona posició que, de cap de les maneres, jugant així com juguem, mereixem conquerir. Realment, amb aquest «instrumental» volem pujar a preferent? Segur que voleu que jo  m’ho cregui? De veritat... creïs que som tan curt de gambals per passar pel forat de l’embut fora dir la meva? Alça món... jo al·lucino, re-deu sagrat!

Avui uns picaforters, el dotzè  classificat de setze, molt més llestos que nosaltres ens han llepat la cresta i ens han passat la mà empastifada  de mer... per la cara. I això no és tot! No... per si no n’hi haguera prou amb la bufa pudenta d’avui, ara, senyores i senyors, ens jugarem  «la mare dels ous» amb el Montuïri, el Consell, l’Andratx i amb un Port de Sóller que també, si no ens deixondim,  és capaç d’escatar-nos  els quatre pèls que ens queden de viu en viu. Sincerament al·lots, a mi, a les alçades d’aquesta embonyigada, ja m’ha fugit l’enravenada! Ni en pastilletes blaves  tornarem «aixecar» aquesta mamarratxada!!

El pengim-penjam d’avui, baix el meu modest punt de vista, no es culpa dels jugadors. Noooo...! Els jugadors avui han corregut, els jugadors avui han lluitat, els jugadors avui ho han donat tot, però, avui els jugadors, s’han trobat  tan tots sols, com en Gary Cooper a aquella pel·lícula de pistolers bruts i desavinguts.

Crec que soc un seguidor incondicional del nostre entrenador; del millor entrenador que l’Escolar pot tenir en aquests moments, però avui, sentint-lo molt, he de dir, mal em pesi, que n’Isma no ha estat encertat. Tothom pot tenir un mal dia, i avui, fora dubtes, ha sigut aquest dia. No cal fer sang ni encebar-se amb ningú. També s’han de tenir en compte les circumstàncies que han envoltat l’encontre d’aquest diumenge. La gran quantitat de baixes – sempre el mateix nyerro- ha estat un hàndicap per l’entrenador i per l’equip al complet. Avui una altra vegada tres jugadors a la banqueta, dos d’ells, vestits però lesionats. Quin paperot! I continuu insistint... on són els nostres juvenils? No ho volia dir, però ho he de dir: tan dolents són els nostres juvenils que no mereixen ser convocats. Tan dolents són?

Baixes: Alexis (pràcticament pel que resta de temporada), Granados, Campos, Javi Maya, Nico Salazar, Miky Ruedas; vestits i asseguts a la banqueta, però lesionats, Lluís Maya i Carlos Niño. Total vuit baixes, sumant la d’en García que, almanco, ho ha intentat, són nou. No fotem faves: són moltes i molt mal d’encobeïr!

Tot aquest panorama és una bona atenuant pel nostre entrenador i pel conjunt de l’equip. Jo hi estic d’acord que no puguis fer canvis, però amb el que no hi estic d’acord, és començar el partit amb un plantejament i acabar-lo, talment, amb el mateix sistema de joc que l’hem començat. El partit és viu, és flexible, segons les circumstàncies i el seu desenvolupament varia i canvia per moments... evolucionant.  No ens poden permetre el luxe de ser tan hermètics, ermitans, ferris i més papistes que el papa. Si no poden entrar a col·laborar nous jugadors  des de la banqueta, almenys fer canvis de posició amb els jugadors que tens dins el camp... home de déu, per favor! Posa o lleva defenses; avança o endarrereix pivots; posa un jugador més al centre del camp;  lleva un defensa i juga en tres puntes; canvia el sistema de joc, etcètera, etcètera, etcètera... Fer coses... cony! Surti bé o surti malament proveu!! Com la monja: que ho provà i li va agradar...

L’equip titular per aquest matx ha estat el següent: López a la porteria. Juanma Crespo de lateral dret; Josep Herrada de lateral esquerre. Morales i Torres com a centrals. Sard i Fava com a pivots. Javi Garcia banda dreta, Miquel Ginard banda esquerra i al centre Juanlu Flaquer. En punta n’Abdou. A la banqueta i com únic efectiu amb possibilitats de jugar Edu Flaquer.

La primera part ha començat amb la lesió d’en Javi Garcia. Al minut u, i a la primera pilota que ha tocat el bon i valent extrem blanc-i-verd, ha quedat ajagut al terra malmès. El substitueix  Edu Flaquer. Dins un joc espès, mancat de criteri, farcit de desajustos i desencerts han anat dormisquejant els minuts d’una primera part de pel·lícula de por dolenta. Qualque esporàdica i contada jugada embastada per la banda d’en Ginard, que ha portat un minso i fictici perill sobre la porteria del Can Picafort. En tota la primera part, malgrat arribar a porteria, cap tret ha anat enmig dels tres pals. No hem pogut sabre si el porter era bo o era dolent. La nostra defensa dubitativa; els nostres pivots incapaços de connectar la defensa amb l’atac; la mitja força estàtica i la nostre punta, anant de la seca a la meca corrent com un descosit i mancat de qualsevol ajuda. El Can Picafort ens ha preparat una tela d’aranya que ens ha atrapat fora deixar-nos jugar al futbol que l’Escolar sap jugar.

S’ha arribat al descans. Esperaven instruccions i canvis que donessin certa vida, coherència i viabilitat a l’equip. Com diu a la cançó en Julio Iglesias: ‘la vida sigue igual’. Sense novetats en el front i tanta sort que no el trobaren mort.

Amb el mateix u, quatre, dos, tres u del començament del partit ha començat, hi ha acabat la segona part. No s’ha tocat ni una coma de l’oració. Tal volta a l’entrenador li ha agradat així com s’ha desenvolupat la primera part i aposta no ha tocat res. No ho sé... tot és possible. En Faba ha acabat en punta per molèsties físiques i n’Edu ha acabat com a pivot. Això és tot! Tota la resta, pilotades, perdudes de pilotes i desajustos impossibles d’ajustar.

Al minut setanta-u, un contraatac dels picaforters ha trobat als mitjos, als  pivots i a la defensa, calçons baixos, sabates desfermades i fent les feines enmig del camp. Per mi i per l’àrbitre posició correcte; pels jugadors de l’Escolar fora de joc. L’u a zero ha pujat al marcador: ‘la vida sigue igual’.

Amb més cor que criteri futbolístic, l’Escolar ha pegat dues revinclades. Aquest despertar de la letargia hivernal ha suposat l’empat. Entre en Joan Sard i en Torres, de cap i al minut vuitanta-set, han posat les taules al marcador. La cosa s’ha animat i d’altra vegada en Joan Sard ha fet una esplèndida rematada de cap que ha fet lluir al porter dels taronges mancats de mecànics. Quan l’u a u semblava ser el mal menor, i tots els jugadors blanc-i-verds anaven a la seva per intentar marcar el gol de la victòria, d’altra vegada, tres quartes parts de l’equip gabellí que no havia acabat de fer les feines encara n’estava amb el cul a l’aire quan, al minut vuitanta-nou, ha arribat una gerra d’aigua freda que ens ha deixat a tots completament glaçats. Increïble, però cert! No hem estat capaços de mantenir  l’empat que, vist el que és vist, haguera fet gust d’ensaïmada farcida de xocolata. Malgrat allargar uns quants minuts l’agonia, el partit ha acabat amb el resultat d’un dos a u favorable als de casa, que incrèduls ni s’ho podien creure.

Amb una paraula i per resumir: el partit en si, ha sigut una completa ofensa al concepte futbol.  I ningú s’ha avergonyit de tan lamentable espectacle:  aquí pau i després glòria!

La setmana vinent rebrem al segon classificat de la categoria, l’Andratx. Encara haver guanyat dins el seu camp, si ens troba tant figaflor com avui, en molta seguretat ens pelaran. O no! L’Escolar encara no ha dit la seva última paraula, i jo, el veig capacitat per fer el millor i, malauradament, també,  el pitjor. Diumenge sabrem quina de les dues cares ens haurà  ofert; siguem positius com deia en Lluís van Gaal i animen a l’Escolar «per guanyar aquest partit». Així ho canta encertat el nostre himne!

Visca l’Escolar victoriós!

Biel Torres