Benvinguts siau estimats amics futbolers tots quan sou!
A set jornades del final d’aquesta lliga, invent federatiu esbojarrat a més no poder, aquest cap de setmana ja s’ha jugat el partit que fa vint-i-tres de l’almanac de primera regional. A hores d’ara, la nostra Reial Federació de Futbol de les Illes Balears, l’única que tenim -perquè sinó...-, encara no en té ni punyetera idea de com organitzar el play-off d’ascens de primera regional a la regional preferent. Envers regular aquests paràmetres a principis de temporada, ara, a les acaballes del campionat de lliga -quan fou mort el combregaren-, amb el perill que suposa establir un criteri suspicaç que pugui afavorir o perjudicar, premeditadament, a qualcuns dels protagonistes implicats, no saben com a fer-ho. Supòs que, com sempre, arbitraran -mai millor dit- uns conceptes que avantposin els interessos dels equips de ciutat i engires sobre els dels equips marginats i sempre perjudicats de la part forana. Interessos creats i pagament de favors pendents. «Porca misèria de la màfia federativa!»
Segons divagacions de tertúlies, el Sr. Pep Sansó, president de la federació ha convocat a un «conciliàbul de bruixots» als millors entrenadors de les Illes Balears, entre ells, el meu bon company Kike Darder d’Artà, per demanar-los juí, a porta tancada i baix secret de sumari, de com cony fer un «final feliç», just, mesurat, digne i equànime d’aquest procés digital (ha dit) promocional. Vostès... de veritat es creuen aquestes xirimandangues?
Deixem de banda vuits i nous i cartes que no lliguen. Les absurdes promeses de mals pagadors i, ens centrarem en els assumptes d’anar per casa, que són, al cap i a la fi, els que de veritat ens importa. Aquest dissabte l’Escolar ha tornat a donar una passa prou important per consolidar-se dins els tres primers llocs de la classificació. Això convida!
N’Isma Venera, el nostre director d’orquestra més qualificat, ha repetit el sistema de joc que tan bon resultat li donà la setmana passada. Un u, tres cinc, dos. L’equip titular ha sigut el següent: Alexis sota pals. Granados, Morales i Salazar com a centrals. Garcia i Crespo com a carrilers. Joan Sard, Lluís Maya i Juanlu Flaquer com a triangle central. A la punta de l’atac en Ruedas i Edu Flaquer. Com a peces de recanvi: en Toni López, Javi Maya, Carlos Niño, Colau Sureda i Jaume Faba. Cal dir que n’Abdou, el nostre llampant davanter centre, descansava federativament per acumulació de cartolines grogues.
De veritat no puc entendre -deu ser que soc molt mal entenent- el motiu de sacrificar el millor multiplicador que ara mateix té l’equip. Per què un Edu Flaquer entre cotons ha d’invertir els seus esforços en missions ofensives que no ens porten enlloc, mentre el nostre organitzador del centre del camp pul·lula, dubitatiu, erràtic, fora ordre ni concert, donant en safata de plata, el camp i la pilota al contrari perquè jugui i ens faci gran. Crec que, fins i tot, el taquiller que talla les entrades del cinema de Son Gotleu, sap que n’Edu Flaquer, ell tot sol, es carrega fora dissimul i concessions, a tot l’equip al gep i el fa carburar, futbolísticament, al seu antull i així com cal. Defensa barres estretes i baixa a buscar la pilota; cerca posicions avantatjoses per rebre lliure de marca; belluga amb criteri encertat -al seu criteri- a tot l’equip; a queixalades pessiga els garrons del contrari i es baralla feroçment per la posició de l’espai i de la pilota; fa més milles que tots els altres vint-i-un jugadors plegats; no descansa, no respira i no dona treva ni pilota per perduda; sempre és fent l’aguait a les segones jugades; crea, reparteix joc, dona verticalitat i ruptura a l’equip i, fins i tot, trepitja entrellucat l’àrea rival.
Per què tota la primera part del partit d’aquesta jornada, l’entrenador ha mantingut com a organitzador a un Juanlu Flaquer, gran i tècnic jugador, però que avui no l'ha vista, no l’ensumada, no l'ha cercada i, tampoc, l’ha volguda. Aquest desequilibri posicional ha fet que un dels equips més magres i trapassers de la competició, amb un únic escanyolit canvi a la banqueta –què em recorda a mi aquesta circumstància?-, se’ns hagi enfilat a les barbes i ens hagi fet anar de roda batuda tota la primera part. Aquesta atzagaiada ha fet trontollar, perillosament, l’objectiu de tot l’equip. L’únic argument que ha exhibit un exèrcit verd-i-blanc mancat d’extrems, ha sigut la pilotada de les nostres centrals cercant a les puntes que jugaven força estàtics i subjugats per la marca i pressió dels gruixuts centrals de la Soledat. La mitja no ha existit. Haguera estat tan bo de fer, al minut cinc, un cop detectat el desequilibri, posar a Edu en el lloc d’en Juanlu i en Juanlu en el lloc de n’Edu. Segurament el joc haguera millorat. Fàcil...no?
Primera part on l’Escolar, fora jugar bé del tot, però tampoc jugant malament, no ha sabut imposar la seva superioritat tècnica, tàctica i física a sobre d’un rival escardalenc i paupèrrim d’arguments futbolístics. Els motius ja els he explicat un paràgraf més amunt. De fet, proporcionat per aquests desajustos posicionals, al minut vint, i enfront de la passivitat i permissivitat de la nostra mitja i defensa, el Pilares a un pseudo-contraatac de teatre de teresetes ens ha marcat l’u a zero. Un gol que ha envalentit els panxarruts i baldragues jugadors del barri de la Soledat que ens han posat una primera part molt costerosa.
Amb tot i el desassossec que presumia el resultat, aleshores, del tot negatiu, sabíem que a la banqueta hi havia arguments sòlids i més que suficients per capgirar el mal resultat que lluïa a l’electrònic del fantàstic i acabat d’estrenar terreny de joc del poliesportiu Germans Escales. En Jaume Faba, en Carles Niño i en Javi Maya eren tres bones raons per albirar una presumpta remuntada.
L’Escolar ha reprès la segona part amb una altra velocitat i un ritme de joc més d’acord amb la seva entitat i substància. Ha semblat com si l’equip, de sobte, haguera posat la directa. Hi havia més alegria i més energia amb la transició atac/defensa, defensa/atac. La posició i el toc de pilota era més fluid i força dinàmic. Els desajustos posicionals s’han corregit i, a la fi, ha aparegut la creació, la profunditat, la velocitat i ruptura de les esmolades bandes escolàpies.
Dins un joc brillant, farcit d’automatismes establerts i entrenats els gabellins han interpretat un vertader recital de futbol. Al minut cinquanta, un Ruedas molt ficat dins el partit, d’un ciri molt ben col·locat ha marcat l’empat. Pocs minuts més tard el Pilares ha marcat un gol que l’àrbitre, a instàncies del seu assistent, ha ben anul·lat. Un bon ensurt!
Al minut cinquanta-nou en Venera ha fet dos canvis. N’Ivan Campos per en Juanlu; aquest canvi, en encertat criteri, ha suposat tancar a pany i forrellat la nostra rereguarda. La defensa de tres, comandada per un excel·lent Morales, s’ha convertit amb una impenetrable i fèrria defensa de quatre. En Jaume Faba ha substituït a un Salazar que ja ho havia donat tot. En Faba, des del meu punt de vista, totalment intranscendent i irrellevant, envers de situar-se al capdavant de la mitja, ha ocupat la punta de l’atac. ??? L’equip s’ha posicionat amb un hermètic u, quatre, u quatre, u.
L’Escolar l’ha tocada a ritme brasiler i, escabellat, ha posat el turbo com un ferro roent. Al minut cinquanta-sis un defensor esburbat dels fúcsies ha tocat el baló amb la mà dins la seva àrea. Penal de llibre que l’àrbitre no ha dubtat ni un segon a xiular. En Garcia, davant el cangueli dels habituals llançadors, valent, ha llançat la pena màxima posant un prometedor u a dos al marcador. A una pujada a l’atac d’un Manu Morales desfermat, ha combinat molt bé amb en Javi Garcia. El nostre número onze, d’un encertat canyardo creuat, ha batut al llarguerut porter del Pilares; era el minut seixanta-cinc. L’u a tres, pràcticament, ha condemnat i esbaconat el partit.
Al minut seixanta-nou n’Isma ha donat entrada a Carlos Niño -més llenya al foc- per un tocat i fatigat Eduard Flaquer que, un cop resolt l’encontre, ha trobat oportú no arriscar més la integritat física de l’artista. Amb el permís d’en Toniet Serapio, vull anomenar a Edu Flaquer com el nou «cavaller, amo i senyor» de l’Escolar.
El Pilares, vençut, ha entregat la forqueta, el ganivet i la cullera. Aquest frau balompèdic s’ha convertit en un colador. A partir del tercer gol, l’Escolar ha estat una màquina de matar i fer futbol. Al minut setanta-vuit en Jaume Faba ha executat magistralment una falta directa des de fora de l’àrea. En Javi Maya, al minut vuitanta, ha entrat per un inspirat i justicier Javi Garcia. Al vuitanta-dos en Ruedas a una de les seves galopades s’ha plantat tot sol davant el porter ciutadà. Fora pensar-ho massa li ha arriat una gleva que ha traspassat la inútil oposició del bidell del Pilares. Al vuitanta-quatre, amb premeditació, traïdoria i nocturnitat, d’altra vegada, el supersònic Ruedas, a una jugada escarnida a la del cinquè gol i d’una escopetada ha clavat el sisè i darrer gol de l’horabaixa. Vull donar la més sincera i cordial enhorabona a en Ruedas, perquè amb aquests dos cacauets d’avui es col·loca segon i a un sol gol del màxim golejador del grup B de la primera regional; i això fora tirar els penals, que si no...
Segona part d’escàndol d’un Escolar que ha sabut rectificar hi ha jugat, excels i de mena sibarita, un futbol vistós que ens ha deixat sense respiració. Gran segona part d’uns jugadors implicats i conxorxats per tirar l’eixida endavant en matrícula d’honor. No calen més comentaris; el cabàs de gols, estrictament, o diu tot.
Jornada redona, doncs, el Montuïri ha perdut dins casa seva; el Santa Mònica ha empatat amb el San Roque i La Union ha empatat amb l’Huialfàs. Els gabellins cobrem metres sobre els seus més propers perseguidors i consoliden la tercera posició de la classificació. Diumenge qui ve, una altra bona oportunitat per guanyar els tres punts i, tal volta, veure gols a balquena. Qui sap? Rebrem a un Taujà com a últim classificat; una bona oportunitat per reafirmar sensacions i la credibilitat del conjunt.
A reveure estimats amics futbolers tots quan sou!
Visca l’Escolar victoriós!
Biel Torres
