Santa Mónica 2  - Escolar 0

Benvinguts siau estimats amics futbolers tots quan sou!

Abans d’encetar la crònica us he de dir que avui és una d’aquestes ocasions, a on m’agradaria més, no haver de fer-la. I per què... es demanaran vostès? Doncs perquè, del que vaig poder veure, quasi res, per no dir res, em va entrar per l’ull dret.

Vaig decidir deixar passar unes hores, perquè trob, que fer la faula amb calent, no convé ni tampoc és adient. Acabat el partit em trobava força desmanegat i, el meu mal estar futbolístic, no podia ser més neguitós del que era. I per què... es demanaran vostès? Doncs perquè, baix el meu modest i humil punt de vista, que és tan bo o tan dolent com el que més,  tenint un equip prou capacitat  per poder treure un resultat més que positiu, vàrem  deixar passar, a causa d’un plantejament i a una  lectura força millorables, una bona oportunitat per continuar i enfortir  el nostre estatus classificatori.

Abans de continuar vull dir que s’ha de partir de la premissa inqüestionable i hem de tenir molt present, que tant el cos tècnic, com tots els jugadors, tot el que fan i desenvolupen, tant dintre com a fora del camp, o fan amb l’única  curolla de fer-ho el millor possible, de guanyar el partit i deixar els colors del club al lloc que, sens dubte, es mereix. Ells són els primers i més interessats a fer-ho bé, Opinar i dir, un cop acabat el partit sobre les decisions preses i del joc exhibit, és simplement, massa bo de fer i jugar amb avantatge. El mal de fer, indubtablement, és endevinar, abans i durant  el partit, amb la tecla adient que ens porti pel camí encertat de la victòria. Les empentes i les accions, són armes de doble tall que, de vegades encerten i de vegades poden semblar desencertades; les circumstàncies i el desenvolupament dels esdeveniments, actors imprevisibles, dicten sentència.

La meva tasca altruista de cronista, sempre feta misses dites, però, fonamentada amb uns coneixements i bagatge  futbolístic adquirits, constatats i contrastats al llarg dels anys no són, ni de bon tros, patent de cors. L’únic que intent amb la meva «opinió»  és plasmar, el més fidedigne possible i fora prendre-hi part, una versió dels esdeveniments que, com he dit més amunt, és tan bona o tan dolenta, com qualsevol altre.

Dita aquesta filosofada  començaré aquesta col·laboració com sempre: ficant-me fins als engonals a dintre tots els bassiots aguts i per haver-hi; banyant-me i fora renunciar a un cos a cos que mai em porta guany ni res de bo. Us podria comptar qualsevol empescada, nyepa o pataca per quedar bé.  Si així o fes, fora dubte, renunciaria al meu estil i als meus principis més bàsics. Ara mateix, encara no és l’hora per fer-ho.

Partit de pinyol vermell jugat a un terreny de joc d’unes dimensions semblants a la d’una capsa de tabac, això i tot, la metàfora sembla molt generosa. Un horabaixa tan fred que em va glaçar el solitari ull de poll que tinc eixancat al cervell. Un partit enfront del líder inqüestionable de la classificació que, en cas d’haver-lo guanyat, haguera suposat un cop d’efecte i un avis important a tots els equips participants d’aquest grup B de la primera regional. Vist el que es va veure, amb les decisions encertades i rectificacions oportunes, s’haguera pogut guanyar o com a mínim empatar aquest matx.

L’alineació disposada dins un sistema flexible i amb variants va ser d’u, tres, u, quatre, dos, fou la següent: Alexis a la porteria. Defensa amb tres centrals: dos per la dreta, Campos pel centre i Javi Maya per l’esquerre. Joan Sard com a pivot. Com a laterals  i extrems en Juanma Crespo per banda dreta i en Javi Garcia per banda esquerra. Al centre del camp ocupat per en Lluís Maya i en Nico Salazar. En punta n’Abdou i n’Edu Flaquer. Una banqueta de luxe, per si fos menester, en qualsevol moment, donar un cop de mà o de peu, a l’equip: Juanlu Flaquer, Franco, Ruedas, Torres i Colau Sureda. A la graderia, lesionats  i en procés de recuperació, en Miquel Lliteres i en Dani Sureda.

Fora ànim de menysprear a ningú -sols faltaria-, no soc capaç  d’entendre: ni l’alineació ni el plantejament tàctic desplegat. Una defensa de cinc en defensa que es convertia de tres quan atacàvem. Un central dret que normalment juga per banda esquerra. Sí... aquella famosa autopista de l’infern que tants de mals de cap ens ha portat i disgusts ens ha donat. Perquè surti de la banda esquerra i sigui alineat a banda dreta no deixa de ser el forat negre que sempre és. El primer gol del Santa Mònica arribà després d’una sortida a destemps del nostre central dret.  I no sols, sortida a destemps, sinó que envers, un cop superat,  recuperar metres i ajudar en defensa al desenvolupament de la jugada s’ho queda, inexplicablement, mirant. Crec, que no cal recordar, que ja no juguem a segona regional...

Un central i un central esquerre que ocupen molt bé la posició, però,  per la seva complexió física no són prou ràpids  per a poder contrarestar la velocitat de les puntes i mitjos del Santa Mònica. Un central esquerre, com és el cas d’un Javi Maya, des de la meva opinió, un dels mitjos centres de més qualitat de tota la categoria, no es poden desaprofitar les seves qualitats tècniques i tàctiques deixant-lo, i fent-lo patir de valent, a un costat de la defensa. En Campos, que també va patir, en carn pròpia, les veloces escomeses   dels jugadors locals, per a més inri, un cop més, va deixar, a uns moments prou importants, delicats i decisoris, a l’equip amb un jugador menys després de veure una segona targeta groga del tot prescindible. De fet, a la següent jugada a la seva expulsió i fora estar, aleshores, reestructurada la defensa, arribà el segon gol dels col·legials. Un segon gol que sentencià el partit i, fer malbé, les intactes il·lusions dels nostres. Increïble... no? Quantes de vegades més?

Vull entendre... que els jugadors que ocupem la banqueta o fan de mena, «suposadament», merescuda. Però quan hi ha coses rellevants en joc ens hem de deixar els falsos sentimentalismes i les xirimandangues a un costat. Per intentar suplir les mancances demostrades i, per evitar-les abans de començar el partit, a la banqueta hi teníem asseguts en Franco, un central que fa por a la mateixa por, fins fa poc, titular indiscutible (?). En Torres un central dels més ràpids de la categoria (?).  En Colau Sureda, un lateral segur i contundent que, fins ara, no ha gaudit de minuts ni de la confiança de l’entrenador (?).

 En Juanma Crespo, per jo, el millor dels nostres. Va sabre aprofitar els desajustos que el rival exhibia per la seva banda esquerra. A la primera part va xalar de tres importants ocasions de gol fabricades per ell mateix, gràcies a la seva verticalitat incisiva demostrada per banda. En Javi Garcia invisible i inèdit. Malauradament, no pogué ser el ganivet esmolat a què ens té tan ben acostumats. No sempre podem estar encertats...

Per rectificar les evidències, a la banqueta hi havia, també assegut, en Juanlu Flaquer. Un jugador de cama esquerra natural que dins Montuïri quasi hi deixà part de la seva salut. Estant lesionat va haver d’aguantar tot el partit, agreujant amb seguretat, la importància de la susdita lesió. Massa poc premí per tanta d’implicació i compromís (?).

En Joan Sard com a pivot. Sempre sol, mancat d’ajudes i en poques alternatives de joc. Va estar segur i encertat, però, ell tot sol, no va poder fer front a tot un equip líder de la classificació. Va donar, i de molt, el call. Fou caçat violentament  en repetides ocasions per uns rivals que sabien molt bé quin era el jugador a anul·lar de l’Escolar. Un centre del camp ocupat per en Lluís Maya i en Nico Salazar. La voluntat demostrada per aquests dos jugadors no pogué disfressar l’impossibilitat que tingueren a l’hora de la creació, de defensar i d’ajudar a l’atac gabellí. La presència d’aquests dos bons jugadors, simplement, no es va notar. Com ja he dit abans: tenint els dos millors  centrecampistes   de tota la categoria i part de la preferent, Javi Maya i Edu Flaquer, a un partit d’aquesta importància, són col·locats molt lluny de la seva posició natural. D’aquesta manera es va, involuntàriament, debilitar el centre esquerre de la defensa, el centre del camp i la punta d’atac. No puc acabar, en perdó,  d’entendre tan gran incoherència...

 N’Edu Flaquer, malgrat no jugar ni de molt al seu lloc, deixà la seva categòrica senya d’identitat al partit. La  lluita i voler tirar constantment de l’equip fou, com sempre, la seva tònica. La inèrcia  natural de mig centre el va mantenir allunyat en tot moment de la porteria rival. Donada la feblesa demostrada pel nostre centre del camp, es veia obligat, conseqüentment, a jugar molt endarrerit per tenir alguna opció d’entrar en joc. Va haver de ser substituït degut a unes inoportunes molèsties al turmell. L’altra atacant fou n’Abdou que, malauradament, torna a la pobra versió d’inicis de temporada. Va córrer com un pollastre fora cap. Sempre allunyat de la posició i mantingut a retxa pels defensors grocs-i-negres. Es mostra passat de voltes i amb excessiva contundència. Frega arriscadament l’expulsió.

A la banqueta, i com a punta hi havia, en Miki Ruedas. Un jugador talentós que ens ha donat força alegries i gols espectaculars. No puc entendre, tenint la velocitat i habilitat d’en Ruedas com s’ha de sacrificar a n’Edu Flaquer i, de passada, a l’atac i a la mitja del nostre equip (?). Però...

Dir la que seria la meva alineació ideal i el sistema de joc que jo haguera triat per aquest partit, seria, tan sols, una opinió i una falta d’elegància a hores d’ara inservible del tot. El que si continuo  opinant, és que l’Escolar, vist com es va desenvolupar el rival de torn, és capaç i té la categoria suficient per aconseguir  un resultat millor de l’obtingut.

La primera part fou aclaparadorament del Santa Mònica. Sols petits contraatacs possibilitaren les nostres contades opcions d’atac. M’agradaria tornar a veure una sortida que va fer el porter local en la que va atropellar de mala manera a en Joan Sard. Per jo penal inqüestionable. A la segona part s’igualaren les forces i l’Escolar evidencià millors  sensacions  i fer mèrits suficients  per igualar, com a mínim, l’encontre. Es rectificaren certs i molt tard, no tots, els desajustos i  carències evidenciades, abans i durant el partit. A un breu espai de temps jugarem amb tres puntes intentant un empat a la desesperada, que en tot moment, malgrat fregar-lo amb la punta dels dits, fou impossible. Al temps afegit i, amb jugador menys, el Santa Mònica ens marca el segon gol del partit, matant ben mort, el partit.

El Santa Mònica no fou millor ni de molt, qualitativament, que l’Escolar, però sí que hi posà més ganes, va corre més, s’ho va creure i, sobretot, va estar molt més motivat, que no nosaltres. Crec que és digne de menció, estudi i de reflexió les vuit targetes grogues i la vermella que ens varen ser mostrades. Ara mateix, i a l’espera del resultat de l’Andratx La Unió, ocupem el quart lloc de la classificació. En cas d’un empat perdríem aquest lloc, amb l’agreujant que encara hem de visitar el camp dels llogaters de la Secar de la Real.

  El pròxim partit serà dins el Figueral enfront d’un Santa Maria vingut a menys i amb hores baixes. Ja veurem quina serà la versió que ens oferirà l’Escolar... la del doctor Jekyll o la de míster Hyde? Intentaré ser al lloc adequat i a l’hora concreta per poder contar-vos el que esdevindrà. Voldria espellucar una altra victòria del nostre estimat Escolar. Fins aleshores abriguin-se i no deixin els paraigües de banda.