At. Montuïri 4 – Escolar 1

Benvinguts siau estimats amics futbolers tots quan sou!

I us dic benvinguts estimats amics futbolers per dir qualque cosa educada. Perquè, després de presenciar el partit d’avui, hi ha motius més que suficients per fotre un bon cop de puny a sobre la taula i dir les coses així com són i pel seu nom. Estic enverinat, encès i passat de voltes!

Déu n’hi do, ja hi tornem a ser! Aquest horabaixa, d’altra vegada, hem  tret tots els drapets i totes les vergonyes al sol. Senyores i senyors... quin ridícul i quina vergonya!!! Després d’un interval acceptable de normalitat institucional i esportiva avui hem tornat a entrar dins una incòmoda i absurda anormalitat subnormal. Ja tornem a ballar-la i a pixar fora del test. No cal dissimular... no. Això estimats futbolers és un vertader merder! Això és Can Pixa!! «Oh my God!!!»

Assistir com atònit testimoni d’aquestes burrades m’emprenyen de valent. Però molt! Mecagondena!! Apa... aneu a pastar fang d’una vegada!!!

Això sembla peripatètic! No puc entendre de cap manera com podem afrontar un partit fora cap jugador, que en un moment donat, pugui substituir, a un lesionat, a un jugador que estigui cansat físicament, a un jugador que li hagi sortit un ull de poll al dit gros del peu o a un jugador que li hagi sortit una hemorroide arran del forat del floriol.

N’hi ha per llogar cadiretes! I no és que jo sigui un cap buit malentenent o un puta esgarrat incapaç d’entendre aquestes  nimietats. No, no ho soc! Però, ni jo ni ningú en dos dits d’intel·ligència  i que tengui una infinitesimal  coneixença del que significa la paraula futbol, pot entendre de cap de les maneres, com es pot afrontar, amb la més mínima possibilitat de no sortir escaldat, un partit de futbol fora cap jugador a la banqueta. És de bojos! Quina castanyada!!

A qui  cony volem enganyar? A qui punyetes volem embacinar amb aquesta estúpida disfressa? A qui volem prendre el pèl o embetumar fent vestir i asseient a dos jugadors a la banqueta que estan romputs  i que no poden, ni tan sols, donar una passa? A qui? Per favor que qualcú m’ho expliqui urgentment! Que qualcú em doni una mínima explicació convincent del perquè es fa això!!

Amb aquesta inútil estratègia sols ens enganem a nosaltres mateixos. Si senyors... a nosaltres mateixos! L’equip contrari, quan veu que un jugador rival s’ha lesionat i no és substituït havent-hi gent a la banqueta, es xapa el cul de rialles i es complau maliciosament, remolcant-se dins la merda de la soll, gojos d’aquesta adversitat aliena.

Jo puc estar completament d’acord, que a un moment donat i per molt considerable que sigui la plantilla, l’equip es quedi justet de personal. Aquesta conjuntura es pot donar... és evident i només faltaria. Però qualcú em pot dir, quan es dona aquest context:  a on cony són els jugadors de l’equip juvenil? A on hòstia és la pedrera de l’Escolar? Redeu sagrat, on s’és vist mai això? Increïblement és per pixar i no treure gota! Apa... aneu tots quan sou a sembrar naps!

Partit important el d’aquest dissabte. Un partit que en cas de guanyar-lo ens podia deixar a un tercer lloc que convida a somiar. Un  partit que en cas de perdre-ho, així com a succeït,  ens allunya a sis punts del tercer classificat, i perdre, amb total  seguretat, el quart lloc de la classificació. Ja veurem un cop acabada la jornada a on acabem. Ara i de moment hem passat de quarts a setens.  Què et pensaves tu?

Un partit prou rellevant  per a no presentar-se fora cap jugador amb condicions a la banqueta. I ni fet a posta, al cap de dotze minuts de joc s’ha romput en Juanlu Flaquer. Malgrat que aquest trencament l’impossibilitava  jugar a ple rendiment, ha hagut d’aguantar, per collons i per la imposició del guió, tot el partit. Ara veurem les conseqüències que portaran aquestes bestialitats. Quant de temps n’estirà en Juanlu a recuperar-se de la seva lesió?  Si l’hagueren substituït quan n’era l’hora hauria estat el mateix o no? S’hauria agreujat la lesió o s’haguera pogut evitar agreujar-la? Quins collons que té l’ase!

Per aquesta conjuntura, el pacient i abnegat entrenador gabellí, ha trobat oportú establir un dibuix tàctic de contenció i de poques floritures. Un u, quatre, u, quatre, u, ha sigut la millor opció que ha pogut endiumenjar, amb les eines disponibles que tenia, el responsable de la banqueta per poder fer front a un bon i ben classificat Atlètic Montuïri. L’alineació ha estat l’única possible vists els jugadors que n’estaven en condicions de jugar aquest interessant matx. Alexis a la porteria. Colau Sureda i Xavi Granados als laterals. Franco i Torres com a centrals. Joan Sard com a pivot. A les bandes en Ruedas i en Juamlu Flaquer. A centre de la medul·lar en Nico Salazar i n’Ivan Campos. A la punta de l’atac el Califa del Figueral, n’Abdou. A la banqueta «com a cimbells» els lesionats Garcia i Edu Flaquer.

El partit ha començat amb un Montuïri expeditiu i que volia solucionar l’encontre per la via ràpida. Els primers vint minuts ha sigut un continu assetjament dels vermells-i-blancs sobre la nostra porteria, esquitxats únicament per esporàdics, contats i minsos contraatacs de pólvora banyada, que nosaltres portàvem a terme, amb la ràpides acostumada d’en Ruedas i la bona predisposició de n’Abdou. Com ja he dit més amunt en Juanlu s’ha fet mal a l’engonal i hem hagut de jugar més de setanta-cinc minuts amb un home, que malgrat ser-hi, era com si no hi fos. Batuarradell si jo fos rei!

Al minut catorze ha passat el que havia de passar; es veia venir de massa enfora.  La nostra banda dreta defensada pel punt d’honor i bravura d’en  Colau Sureda era un vertader passadís enrajolat per on els locals canalitzaven tot el seu joc d’atac. Una internada per aquest costat amb una posterior bona passada dins la nostra àrea s’ha convertit amb el primer gol del partit. Aquesta carència de la banda dreta presumia  que els nostres centrals haguessin de fer constants ajudes. Aquestes sortides de lloc creaven un espai buit que els del pla de Mallorca sabien aprofitar molt bé. En Campos, molt allunyat de la seva posició natural junt amb en Nico no podien contenir ni aturar la fortalesa tàctica dels  montuïrers. Tampoc eren els «picapedrers adequats» per poder engalzar amb futur i positivitat el joc dels gabellins.  

A partir de la vintena de minuts el joc s’ha anivellat. L’Escolar amb un «home menys» ha pogut igualar les forces i de mica en mica anava agafant, per complet, el domini del partit. El porter del Montuïri s’ha erigit amb el protagonista i salvador dels seus. Ha tret, inversemblantment, una gran rematada de cap d’en Joan Sard que tots els gabellins allà presents l’hem cantada com a gol. A una altra jugada, el mateix Joan Sard, ha etzibat  una forta canonada que el porter ha aturat  miraculosament. En Granados ha arriat una altra sabatada que ha estavellat la pilota al travesser de la porteria local. Quant la banqueta local, amb els dallonses per corbata, demanaven la fi del primer temps l’Escolar ha enfilat un rosari continu de jugades de perill i de tres tretes de cantonades seguides. Aquests cinc minuts afegits han tret de polleguera a l’equip tècnic local i a la sorollosa  parròquia asseguda a la graderia. A la darrera treta de cantonada, en Ruedas d’esquena a la porteria, fent la falç, ha introduït la pilota dins la porteria dels circumscrits. Els improperis dels aborígens en contra de l’àrbitre eren dignes de  ser escoltats. Amb un engrescador empat a u ha acabat la primera part.

Fotogrfies d'arxiu

La segona part ha començat amb un domini moderat dels propietaris del terreny de joc. Aquest domini ha anat amb augment així com el nostre nivell físic, fora possibilitat  de remeiar-ho o reforçar-lo, anava minvant. La nostra defensa feia el possible per poder aturar les empestiferades escomeses dels montuïrers. N’Abdou i en Ruedas han fet qualque galopada de mèrit que han posat les galtes vermelles a la defensa montuïrera. Al minut setanta-tres els propietaris d’Es Revolt a una pilota penjada dins l’àrea petita dels nostres ha desnivellat l’empat que ostentava l’inexistent marcador electrònic. Al dos a un ha fet mal de veritat a un Escolar que feia un dels partits més dignes  i seriosos, malgrat la conjuntura de pocs efectius, de tota aquesta temporada. S’ha de dir ben fort i ben clar, que l’Escolar ho ha donat tot i en cap moment s’ha acoquinat enfront de la superioritat física, que no tècnica o tàctica, d’un Montuïri molt conscient i motivat pel que es jugava.

Al minut setanta-sis, sols tres després d’avançar-se al marcador, el Montuïri ha marcat el tercer gol. A partir d’aquest moment s’ha acabat el partit pels nostres, que molt cansats per la despesa física realitzava, es veien impotents, físicament i psicològicament, per donar la volta a un marcador tan aclaparador. Al  minut vuitanta-sis en Franco, a una de les seves incomprensibles típiques pixades fora de test, ha vist la segona targeta groga per tomar, descosit, a un contrari fora pilota. Totes ens ponen!

Fora més història i amb el temps reglamentari esgotat el Montuïri ens ha marcat el quart gol de l’horabaixa. Un marcador massa exagerat i en certa manera injust, vist el que s’ha vist, a dintre del terreny de joc. L’Escolar ha fet un partit molt interessant i honest, fent patir a molts de moments del joc a uns, ara mateix, gallets de la categoria. Vull aplaudir i subratllar l’entrega total i el punt d’honor demostrat per tots els jugadors, fora excepció, del nostre estimat Escolar.

La pròxima setmana ens jugarem els tres punts davant d’un «assequible» Can Picafort. Des d’aquesta crònica desitja’m de veritat que el problema d’efectius disponibles n’estigui solucionat. Si, malauradament, continuen les baixes, les absències i els contratemps de sempre i de qualcun de nou, que l’entrenador pugui disposar, lliurement i com s’ha fet sempre, dels juvenils necessaris per afrontar amb igualtat d’oportunitats el partit en qüestió. De veritat, el meu malmès muscle de bombejar ús ho agrairà de valent!

Si és així o no ho és, ja ús ho contaré dins la pròxima edició d’aquesta crònica esportiva punteguda i gabellina. Que ningú desesperi ni prengui mal, que la sang, després d’aquesta esbarzerada, no arribarà al cau del torrent de Son Moll.

Fins llavors que vostès, tots quan sou, siguin molt feliços. I que jo ho pugui veure, amb ells ulls al seu lloc acostumat de sempre. Divertiu-vos i aneu amb compte amb tots els «fills de Putin» que hi ha per aquest món oblidat de la misericòrdia del nostre senyor Jesucrist.

Visca l’Escolar victoriós!           

 

Biel Torres